L'amfiteatre dels Annapurnas

Marxo de Pokhara deixant a la Laura amb llàgrimes als ulls; està contenta de que vagi a complir un dels meus somnis però està trista i una mica espantada perquè finalment hagi decidit fer el trekking sense cap guia.

Al mateix bus que em porta cap a Naya Pul, on comença el trek, conec un noi suïs i el seu portador, en Rene i en Tapa. Ells tenen previst començar a Phedi, un camí més directe però més dur. Decideixo unir-me a ells en un ràpid canvi de plans que fa que no hagi de caminar sol amb tots els perills que això representa. Des de Phedi un camí ben definit s'enfila ràpid cap a la muntanya i les primeres hores se'm fan bastant lleugeres tot i el sobrepès de la motxilla. Un parell d'hores més ens porten a Damphus on parem per menjar i amagar-nos del sol abrasador. Després de dinar el camí es fa més pla i voreja la cresta de la muntanya travessant la frondositat i verdor dels boscos de rododendre i bambú.

Arribem a Pothana a les 16h de la tarda, les vistes del Macchapuchare són increïbles des d'aquí, el pots tocar amb la mà i les cares de la piràmide que forma es defineixen amb molt més detall. Una dutxa freda reconforta molt el cos després de tot el dia caminant però la temperatura comença a baixar ràpidament a mida que es posa el sol. Fins l'últim moment de llum els meus ulls han estat fixats en la imponencia d'aquesta muntanya. Un cop més, amb la foscor un nou escenari es presenta. Un milió d'estels apareixen sobre el meu cap mentre sopo a la terrassa del lodge.

El segon dia de ruta ens llevem a les 6 amb les primeres llums de l'alba. Un esmorzar lleuger ens ha de donar forces suficients per un dia molt dur. Ascendim fins a Deorali a 2100m en un ràpid ascens, després el camí perfila una baixada fins a trobar el riu Modi Khola, que ens acompanyarà durant tot el camí que ens portarà fins al glaciar de l'Annapurna.
Travessem els pobles de Tolka i Landruk amb unes vistes increïbles de tota la vall. La segona nit la passem a Jhinu, un petit poblet literalment penjat sobre la vall. El dia ha estat molt dur, un total de 8 hores caminant amb un fort desnivell superat, però la recompensa és molt gratificant. A la part més propera al poble hi ha unes "hot springs", un autèntic jacuzzi natural en un entorn incomparable. El Modi Khola, que porta les aigües gelades del glaciar, ens dona la concessió de banyar-nos-hi en elles durant més d'una hora.

Al dia següent superem molt d'hora al matí el fort desnivell que ens porta fins a Chomrong. Aquest poble és la porta d'entrada a la regió protegida per l'ACAP (Annapurna Conservation Area Project). Des d'aquest poble en endavant està prohibit cremar llenya per cuinar o escalfar aigua, així que és obligatòria la utilització de querosè.
Centenars de portadors carreguen pesades càrregues durant tot el dia per aprovisionar els pobles d'aquesta vall. Veure a aquests homes i dones de totes les edats és una cosa que trenca els esquemes. La seva feina és dura, molt dura. No hi ha absolutament res que un portador no pugui carregar: pollastres, begudes, ciment, querosè... i fins i tot les pesadíssimes bigues que serveixen per construir les cases a l'alta muntanya.
Una altra classe són els portadors que es dediquen a carregar l'equipatge dels trekkers més acomodats. Sovint un sol portador carrega les pesades motxilles de fins a tres trekkers, tot això tenint en compte les condicions dels camins pels quals circulen: pujades de pedra solta o graveta, esglaons de pedra interminables, ponts penjats sobre els rius...constantment amb el perill de perdre el balanç i caure per un dels profundíssims barrancs que estan a les vores del camí esperant jugar una mala passada a algú. Tant el calçat com la roba que porten no és el més adequat per aquest tipus de feina. Una gran majoria segueix anant amb xancletes de dit sense immutar-se per allà on nosaltres necessitem anar amb l'últim model de botes de muntanya. Sovint pugen fins a més de 4000m amb una jaqueta polar i uns pantalons de cotó. Si més no, és conegut que la situació està millorant lentament però encara falta un llarg camí per recórrer.

L'ascensió fins al Camp Base del Macchapuchare curiosament se'm fa una de les etapes més fàcils tot i ascendir en un dia dels 2400m als 3700m. Durant l'ascensió vaig tenir la lliçó ben apresa: caminar a poc a poc al meu ritme i beure moltíssima aigua. Aquest és el millor preventiu pel mal d'alçada que a aquesta altitud ja comença a afectar a molta gent.

La matinada següent sortim en busca del Camp Base de l'Annapurna fins arribar als 4200m. La sensació realment és indescriptible, podríem definir-ho com anar a l'òpera de les muntanyes. Estàs completament rodejat per elles i pels seus imponents glaciars i només hi ha una porta d'entrada a aquest meravellós amfiteatre. Annapurna I, II, III, Annapurna South, Macchapuchare, Hiunchuli, Tharpu Chuli, Baraha Shikhar, Gangapurna... tots ells entre els 6000 i 8000 metres t'envolten de tal manera que tens la sensació d'estar a la seva voluntat.
Des del camp base una petita ascensió em condueix a una alçada d'uns 4500m on les vistes son encara millors. En tot moment els imponents sons de les esllavissades i allaus de neu ho fan retrunyir tot i produeixen un fort eco trencant el silenci que predomina en aquestes alçades himalayes.

Deixo el camp base sobre les 11h del mati després d'haver vist la sortida del sol. La nit no ha estat fàcil, no he pogut dormir gens perquè un mal de cap i de pit m'ho han impedit. El descens és fa fàcil, l'alçada no afecta d'igual forma a la baixada. En poques hores descendim casi 2000m fins que la pluja ens obliga a aturar-nos. Dormim a Bamboo on coincidim amb un grup de gent de Madrid molt enrotllats: l'Hèctor, la Lucia, el Juanjo i el Lorenzo.

Al dia següent l'intenció que tenia era fer una gran tirada, però la pluja m'obliga a quedar-me a Chomrong, després d'haver caminat només 4 hores, on arribo completament mullat. Coincideixo una altra vegada amb els meus amics al mateix lodge i passem una tarda molt entretinguda xerrant de muntanya i d'alpinisme tal i com cadascú l'entén. El lodge on ens allotgem el porta un sherpa vell amic del Juanjo. Ens explica com va anar l'expedició de l'Iñaki Ochoa, en el seu intent a la cara sud de l'Annapurna, ja que va formar part de l'expedició i va estar amb ell fins el camp II. És un testimoni únic.
L'alpinista basc, que era un dels millors escaladors de gel del món, va morir en el camp V el dia que anava a fer el cim ara fa uns 6 mesos, a causa d'un edema pulmonar. De fet l'ascensió a l'Annapurna per aquesta vessant és la que te pitjor mitjana d'intents/cims/morts de tots els 8000's dels himalayes.

M'acomiado dels meus amics i emprenc ruta cap a Gandruk. El camí es torna a presentar indomable en haver de superar increïbles desnivells en poques hores. Gandruk es troba a dos dies a peu de la carretera més propera, però segueix essent la capital administrativa de tota la vall. El poble que em trobo és un poble on pels seus carrerons de pedra d'estil medieval corren rius de sang en totes les direccions: es el festival Dasain i cada família sacrifica una ovella, una cabra o un bou depenent del seu nivell econòmic. Cada casa que trobo pel camí és un espectacle similar de sang i fetge on hi participa alegrement tota la família.
La vida als poblets rurals nepalis és intensíssima, així que decideixo endinsar-me una altra vegada cap al nord en busca del poble de Deorali que està penjat dalt d'una muntanya a més de 3000m d'altitud i on el fred i les vistes són increïbles.
A les 5h del matí, amb l'ajuda d'un frontal pugem uns 300m fins al cim d'un turó on podem gaudir de la sortida del sol a tota la serralada de l'Annapurna, com també veure per primera vegada el massís al complet del Daulaghiri. Tot això en un marc incomparable de solitud.
Amb una boira persistent caminem tota la cresta de la muntanya fins a Ghorepani. Aquí és on m'acomiado del meu amic suïs i del Tapa, després de 9 dies de caminar plegats. Ells agafaran un camí diferent al meu en direcció a Tatopani.

Deixo Ghorepani sabent que m'espera per davant un llarg descens de més de 2000m i m'aturo a Ulleri, a mig camí, per passar la nit. A mitja tarda sento musica i càntics que provenen d'una part del poble i m'acosto per veure del que es tracta. Trobo grups de gent asseguts en rotllanes cantant i bevent. Un home em convida a que m'assegui amb ells i quan ho faig tothom sembla donar-me una càlida benvinguda amb les seves mirades. La gran majoria no parlen anglès i els que ho fan han begut tant que no entenc una paraula. He arribat al poble en un dels millors moments es l'últim dia del festival i el whisky és el convidat d'honor. M'uneixo a ells, cantant i bevent. Un d'ells em convida a anar a sopar a casa seva amb la seva família. Allà mengem el típic dal bhat i també provo molts dels licors i vins d'alta graduació que destil·len ells mateixos. Entrada la nit la festa continua en les llars de la gent on tenen el foc a terra i tothom és benvingut a entrar i a beure qualsevol cosa. Els més joves tanquen la festa a l'esplanada de l'escola representant balls tradicionals davant de la atenta mirada dels mes grans.

M'acomiado dels meus nous amics Nepalis, l'endemà següent hi acabo de fer la última part del descens fins a trobar novament els grans rius i les grans valls que em conduiran fins a Pochara. Estic molt satisfet. En total han estat 11 dies de caminada, més de 110 km recorreguts amb un desnivell superat d'uns 7000 metres. He conegut molt bona gent durant aquest recorregut i he estat en paratges increïbles tot això sempre sota l'atenta mirada dels cims de les muntanyes més altes del planeta.... repetiré...