La sorpresa de Mumbai

Els nostres últims dies al Nepal els dediquem a descansar i recuperar-nos de una forta grip que vaig agafar durant el trekking que m'ha provocat febre alta durant tres dies. Pokhara és el lloc ideal per refer-se de qualsevol cosa que es tingui!

El dia que ens venç el visat i hem de sortir del país agafem un bus que ens porta a Lumbini. Suposadament ens han venut un bitllet en un bus turista que fa un recorregut bastant curt en 6 hores. Passats pocs minuts després d'haver agafat el bus ens adonem que ens han tornat a vendre fum... l'autobús és un bus de mala mort que para cada cinc minuts en tots els pobles i aldees per pujar i baixar gent. A més a més la carretera que segueix travessa les muntanyes de la vall de Pokhara i les corbes no deixen ni una estona de calma. El mareig que agafem és notable.

Lumbini va veure néixer a Buda (Siddhartha Gautama, príncep Sakya) l'any 543 A.C. Aquest poblet situat a la gran plana del Terai és un dels punts de peregrinació més importants del món, a l'alçada de la Meca i de Lourdes. Budistes de tot el món és congreguen aquí per celebrar festes i cerimònies religioses. A nosaltres el lloc no ens va acabar de transmetre el mateix que altres llocs sagrats que hem visitat. Les comunitats budistes de diferents països del món inverteixen molts diners per construir enormes temples i centres de pregària al voltant del punt exacte on es creu que va néixer Buda. Això resta encant al paratge al trobar-hi enormes edificacions noves dels països més rics i d'altres encara en construcció.

Tres hores de bus al dia següent ens porten cap a Gorakhpur. Allà agafem el Kushinagar Express, un tren que travessa el nord de l'India, més de 1700 km on tornem a trobar les cares de l'India més rural i menys transitada. La nostra destinació és Mumbai, on arribem després de 33 hores exactes i un cop més ens sorprenem de l'absoluta puntualitat del trens indis.

Mumbai és una gran metròpolis, és una de les ciutats més grans de l'India amb més de 17 milions d'habitats. A Mumbai hi conviuen els dos extrems més oposats de l'India. Aquí hi pots trobar des de la més extrema de les pobreses a les estrelles de Bollywood.

Als afores de la ciutat hi viu la increïble xifra del 55 % dels seus habitants en poblats de barraques. En un d'ells hi arriben a viure 1 milió de persones formant una micro-ciutat enmig de les vies del ferrocarril. És conegut amb el nom de Dhravi i és el més gran d'Àsia. Hi viu gent provinent de totes les parts de l'India cridats per la promesa de la gran ciutat. La pobresa i la superpoblació és molt extrema.

Per increïble que sembli en aquesta mateixa ciutat hi conviu la pràctica totalitat de la factoria de Bollywood. És una industria capaç de generar 900 pel·lícules cada any, més que cap altra ciutat al món, incloent Hollywood. És una potent empresa que genera cada any milers de milions de dòlars ja que les seves pel.lícules són vistes per més d'una cinquena part de la humanitat!
Els principals actors i actrius són tractats com autèntiques estrelles i tenen sous astronòmics. Viuen vides de fama i glamour i representen l'estereotip més allunyat que existeix de la realitat, però que cada indi des de casa seva veu i vol seguir. Aquesta barreja tan estranya és el que pots trobar en qualsevol carrer de Mumbai: joves vestits amb els últims models de roba fashion caminen al costat de les dones amb sari, una fusió de modernitat occidentalitzada i cultura índia. Tot és tan avantguardista que molts d'ells ja no utilitzen l'hindi sinó l'anglès perquè és més "cool".

Entre tot això trobem una feina per nosaltres: fer d'extres en una pel.lícula. Un agent se'ns acosta en un dels carrers cèntrics al veure que som estrangers -blancs- i ens ofereix participar com a figurants en el rodatge d'una pel.lícula. Ens paguen els dinars, els transports i guanyem 500 rupies per estar tot el dia al set de rodatge esperant el nostre moment. No ens ho pensem gaire i acceptem. No ho fem pels diners sinó per poder veure per dins tot aquest món i viure aquesta experiència.
No estem de sort perquè al dia següent ens presentem a l'hora pactada però s'ha anul.lat el rodatge perquè un dels actors principals està a l'hospital. Ens ofereixen més feina per a l'endemà però ja és massa tard perquè tenim els bitllets de tren per marxar cap al sud i sortim d'hora al dia següent.

Així que aprofitem per tombar per Mumbai caminant pels seus carrers nets i amples, amb un tràfic dens però molt ben regulat, parcs replets de nois que juguen al cricket, mercats de roba i llibres... Els edificis d'estil colonial anglès són meravellosos i estan per tot arreu i en molt bon estat de conservació. Tenim prou temps per visitar el Museu de Mumbai i la Gateway of India, un enorme monument construït al port per commemorar la visita del rei George V l'any 1911. Curiosament és la mateixa porta que farien servir els propis anglesos per abandonar l'India el 1947 amb el final de la ocupació imperialista.
Anem també al cinema a veure una pel.lícula que ens encanta, Shoot on Shight, que tracta sobre la investigació dels atemptats a Londres i la persecució dels terroristes islàmics. La pel.lícula està feta des de un punt de vista més aviat musulmà però bastant objectiu, i és interessant veure-la en un cinema on hi ha hindús, musulmans amb burqa i turistes occidentals.

Per últim travessem la ciutat per anar a visitar el museu de Gandhi, el Mani Bahvan. Està ubicat a la casa que va fer servir com a residència durant les seves freqüents estades a Mumbai i és des d'on va llençar la seva campanya Quit India.
Hi tenen exposats els seus escassos objectes personals i centenars de documents i fotos tretes durant tota la seva vida des de que era un jove estudiant de dret a Londres, o la seva etapa a Sud Africa on va conèixer el racisme en ser expulsat d'un tren per viatjar en 1ª sense ser blanc tot i haver pagat el seu bitllet. Aquest fet va provocar l'inici de la seva lluita pacifica contra la desigualtat i la injustícia que predominava en aquest país. Anys després va tornar a l'India i va convertir-se en l'incansable enemic de l'imperi britànic, essent la veu i l'ànima de la seva alliberació.

Tot això sempre seguint els ideals de la no-violència i la desobediència civil.
Un dels documents més commovedors és la carta que ell mateix va escriure a Hitler just abans de la II Guerra Mundial parlant sobre la no-violència, l'harmonia i la igualtat de les races i les cultures.

Amb aquesta interessantíssima visita ens acomiadem de Mumbai, on qualsevol cosa que hem trobat ens ha semblat diferent del que havíem vist fins ara a l'India, havent descobert la ciutat i la gent que no sabem si equivocadament o no porten el progrés però a la vegada la occidentalització del seu país.

L'amfiteatre dels Annapurnas

Marxo de Pokhara deixant a la Laura amb llàgrimes als ulls; està contenta de que vagi a complir un dels meus somnis però està trista i una mica espantada perquè finalment hagi decidit fer el trekking sense cap guia.

Al mateix bus que em porta cap a Naya Pul, on comença el trek, conec un noi suïs i el seu portador, en Rene i en Tapa. Ells tenen previst començar a Phedi, un camí més directe però més dur. Decideixo unir-me a ells en un ràpid canvi de plans que fa que no hagi de caminar sol amb tots els perills que això representa. Des de Phedi un camí ben definit s'enfila ràpid cap a la muntanya i les primeres hores se'm fan bastant lleugeres tot i el sobrepès de la motxilla. Un parell d'hores més ens porten a Damphus on parem per menjar i amagar-nos del sol abrasador. Després de dinar el camí es fa més pla i voreja la cresta de la muntanya travessant la frondositat i verdor dels boscos de rododendre i bambú.

Arribem a Pothana a les 16h de la tarda, les vistes del Macchapuchare són increïbles des d'aquí, el pots tocar amb la mà i les cares de la piràmide que forma es defineixen amb molt més detall. Una dutxa freda reconforta molt el cos després de tot el dia caminant però la temperatura comença a baixar ràpidament a mida que es posa el sol. Fins l'últim moment de llum els meus ulls han estat fixats en la imponencia d'aquesta muntanya. Un cop més, amb la foscor un nou escenari es presenta. Un milió d'estels apareixen sobre el meu cap mentre sopo a la terrassa del lodge.

El segon dia de ruta ens llevem a les 6 amb les primeres llums de l'alba. Un esmorzar lleuger ens ha de donar forces suficients per un dia molt dur. Ascendim fins a Deorali a 2100m en un ràpid ascens, després el camí perfila una baixada fins a trobar el riu Modi Khola, que ens acompanyarà durant tot el camí que ens portarà fins al glaciar de l'Annapurna.
Travessem els pobles de Tolka i Landruk amb unes vistes increïbles de tota la vall. La segona nit la passem a Jhinu, un petit poblet literalment penjat sobre la vall. El dia ha estat molt dur, un total de 8 hores caminant amb un fort desnivell superat, però la recompensa és molt gratificant. A la part més propera al poble hi ha unes "hot springs", un autèntic jacuzzi natural en un entorn incomparable. El Modi Khola, que porta les aigües gelades del glaciar, ens dona la concessió de banyar-nos-hi en elles durant més d'una hora.

Al dia següent superem molt d'hora al matí el fort desnivell que ens porta fins a Chomrong. Aquest poble és la porta d'entrada a la regió protegida per l'ACAP (Annapurna Conservation Area Project). Des d'aquest poble en endavant està prohibit cremar llenya per cuinar o escalfar aigua, així que és obligatòria la utilització de querosè.
Centenars de portadors carreguen pesades càrregues durant tot el dia per aprovisionar els pobles d'aquesta vall. Veure a aquests homes i dones de totes les edats és una cosa que trenca els esquemes. La seva feina és dura, molt dura. No hi ha absolutament res que un portador no pugui carregar: pollastres, begudes, ciment, querosè... i fins i tot les pesadíssimes bigues que serveixen per construir les cases a l'alta muntanya.
Una altra classe són els portadors que es dediquen a carregar l'equipatge dels trekkers més acomodats. Sovint un sol portador carrega les pesades motxilles de fins a tres trekkers, tot això tenint en compte les condicions dels camins pels quals circulen: pujades de pedra solta o graveta, esglaons de pedra interminables, ponts penjats sobre els rius...constantment amb el perill de perdre el balanç i caure per un dels profundíssims barrancs que estan a les vores del camí esperant jugar una mala passada a algú. Tant el calçat com la roba que porten no és el més adequat per aquest tipus de feina. Una gran majoria segueix anant amb xancletes de dit sense immutar-se per allà on nosaltres necessitem anar amb l'últim model de botes de muntanya. Sovint pugen fins a més de 4000m amb una jaqueta polar i uns pantalons de cotó. Si més no, és conegut que la situació està millorant lentament però encara falta un llarg camí per recórrer.

L'ascensió fins al Camp Base del Macchapuchare curiosament se'm fa una de les etapes més fàcils tot i ascendir en un dia dels 2400m als 3700m. Durant l'ascensió vaig tenir la lliçó ben apresa: caminar a poc a poc al meu ritme i beure moltíssima aigua. Aquest és el millor preventiu pel mal d'alçada que a aquesta altitud ja comença a afectar a molta gent.

La matinada següent sortim en busca del Camp Base de l'Annapurna fins arribar als 4200m. La sensació realment és indescriptible, podríem definir-ho com anar a l'òpera de les muntanyes. Estàs completament rodejat per elles i pels seus imponents glaciars i només hi ha una porta d'entrada a aquest meravellós amfiteatre. Annapurna I, II, III, Annapurna South, Macchapuchare, Hiunchuli, Tharpu Chuli, Baraha Shikhar, Gangapurna... tots ells entre els 6000 i 8000 metres t'envolten de tal manera que tens la sensació d'estar a la seva voluntat.
Des del camp base una petita ascensió em condueix a una alçada d'uns 4500m on les vistes son encara millors. En tot moment els imponents sons de les esllavissades i allaus de neu ho fan retrunyir tot i produeixen un fort eco trencant el silenci que predomina en aquestes alçades himalayes.

Deixo el camp base sobre les 11h del mati després d'haver vist la sortida del sol. La nit no ha estat fàcil, no he pogut dormir gens perquè un mal de cap i de pit m'ho han impedit. El descens és fa fàcil, l'alçada no afecta d'igual forma a la baixada. En poques hores descendim casi 2000m fins que la pluja ens obliga a aturar-nos. Dormim a Bamboo on coincidim amb un grup de gent de Madrid molt enrotllats: l'Hèctor, la Lucia, el Juanjo i el Lorenzo.

Al dia següent l'intenció que tenia era fer una gran tirada, però la pluja m'obliga a quedar-me a Chomrong, després d'haver caminat només 4 hores, on arribo completament mullat. Coincideixo una altra vegada amb els meus amics al mateix lodge i passem una tarda molt entretinguda xerrant de muntanya i d'alpinisme tal i com cadascú l'entén. El lodge on ens allotgem el porta un sherpa vell amic del Juanjo. Ens explica com va anar l'expedició de l'Iñaki Ochoa, en el seu intent a la cara sud de l'Annapurna, ja que va formar part de l'expedició i va estar amb ell fins el camp II. És un testimoni únic.
L'alpinista basc, que era un dels millors escaladors de gel del món, va morir en el camp V el dia que anava a fer el cim ara fa uns 6 mesos, a causa d'un edema pulmonar. De fet l'ascensió a l'Annapurna per aquesta vessant és la que te pitjor mitjana d'intents/cims/morts de tots els 8000's dels himalayes.

M'acomiado dels meus amics i emprenc ruta cap a Gandruk. El camí es torna a presentar indomable en haver de superar increïbles desnivells en poques hores. Gandruk es troba a dos dies a peu de la carretera més propera, però segueix essent la capital administrativa de tota la vall. El poble que em trobo és un poble on pels seus carrerons de pedra d'estil medieval corren rius de sang en totes les direccions: es el festival Dasain i cada família sacrifica una ovella, una cabra o un bou depenent del seu nivell econòmic. Cada casa que trobo pel camí és un espectacle similar de sang i fetge on hi participa alegrement tota la família.
La vida als poblets rurals nepalis és intensíssima, així que decideixo endinsar-me una altra vegada cap al nord en busca del poble de Deorali que està penjat dalt d'una muntanya a més de 3000m d'altitud i on el fred i les vistes són increïbles.
A les 5h del matí, amb l'ajuda d'un frontal pugem uns 300m fins al cim d'un turó on podem gaudir de la sortida del sol a tota la serralada de l'Annapurna, com també veure per primera vegada el massís al complet del Daulaghiri. Tot això en un marc incomparable de solitud.
Amb una boira persistent caminem tota la cresta de la muntanya fins a Ghorepani. Aquí és on m'acomiado del meu amic suïs i del Tapa, després de 9 dies de caminar plegats. Ells agafaran un camí diferent al meu en direcció a Tatopani.

Deixo Ghorepani sabent que m'espera per davant un llarg descens de més de 2000m i m'aturo a Ulleri, a mig camí, per passar la nit. A mitja tarda sento musica i càntics que provenen d'una part del poble i m'acosto per veure del que es tracta. Trobo grups de gent asseguts en rotllanes cantant i bevent. Un home em convida a que m'assegui amb ells i quan ho faig tothom sembla donar-me una càlida benvinguda amb les seves mirades. La gran majoria no parlen anglès i els que ho fan han begut tant que no entenc una paraula. He arribat al poble en un dels millors moments es l'últim dia del festival i el whisky és el convidat d'honor. M'uneixo a ells, cantant i bevent. Un d'ells em convida a anar a sopar a casa seva amb la seva família. Allà mengem el típic dal bhat i també provo molts dels licors i vins d'alta graduació que destil·len ells mateixos. Entrada la nit la festa continua en les llars de la gent on tenen el foc a terra i tothom és benvingut a entrar i a beure qualsevol cosa. Els més joves tanquen la festa a l'esplanada de l'escola representant balls tradicionals davant de la atenta mirada dels mes grans.

M'acomiado dels meus nous amics Nepalis, l'endemà següent hi acabo de fer la última part del descens fins a trobar novament els grans rius i les grans valls que em conduiran fins a Pochara. Estic molt satisfet. En total han estat 11 dies de caminada, més de 110 km recorreguts amb un desnivell superat d'uns 7000 metres. He conegut molt bona gent durant aquest recorregut i he estat en paratges increïbles tot això sempre sota l'atenta mirada dels cims de les muntanyes més altes del planeta.... repetiré...

Nepal, la gran aventura

Nepal és el país perfecte pels amants dels esports d'aventura. Diuen les guies que és com un gran parc d'atraccions perquè es poden fer moltes activitats diferents a tots els nivells possibles i ens uns entorns espectaculars...així que nosaltres estem decidits a provar uns quants d'ells.

Deixem la vall de Kathmandú amb una agència que ens portarà durant 3 dies a un campament a la vora del riu Trisuli, i que ens servirà de base per fer rafting, descens de canyons i kayak.
Ens allotgem en petites cabanes de bambú i compartim els espais comuns (entre ells una dutxa a l'aire lliure) amb un anglès i una canadenca que toca el seu propi banjo i és guia de varis esports d'aventura al seu país.

El primer dia rebem unes quantes lliçons bàsiques de kayak: la sortida d'emergència, el T-rescue, com entrar i sortir de les corrents... i al cap d'unes poques hores estem llestos per fer un primer descens pel riu.
El trajecte resulta trepidant ja que passem ràpids i enormes onades que mai haguéssim imaginat trobar a un riu! Arribem al punt final amb tot el grup celebrant l'èxit i la diversió del descens. Per tornar al campament ens plantem al costat de la carretera a esperar que algun conductor de bus tingui la paciència suficient per carregar tots els kayaks a la baca i portar 8 passatgers completament xops.

Al dia següent agafem tots els estris i fem una ascensió d'uns 30 minuts fins dalt d'una muntanya que baixarem seguint el curs de l'aigua i les cascades. Refresquem, mai millor dit, les nostres tècniques de rappel i tenim un final apoteòsic amb el descens d'una última cascada de 40 metres!

Per acabar, el tercer dia fem un rafting d'uns 35km que ens porta a travessar grans ràpids i onades encara més grans. No fa gaire bon dia, plou i la boira ho cobreix tot i ens permet bona visibilitat, però això fa que el paisatge sigui encara més fascinant. Descarreguem una bona dosi d'adrenalina i de tornada al campament encara tenim oportunitat de provar l'hidrospeed abans de marxar cap a Pokhara.

Pokhara és un poble situat a la vora del llac Phewa que té unes magnifiques vistes dels Himalayes.
El monzó està tocant a la fi i els primers dies encara ens amaga les muntanyes, però un mati com per art de màgia tots els núvols han marxat i apareix davant dels nostres ulls tota una cadena de pics que sobrepassen els 7000m: el Daulaghiri, el Macchapuchare i tot el conjunt que forma l'Annapurna.
Són tan grans i estan tan a prop que sembla que les poguéssim tocar i durant dos dies seguits ens llevem ben d'hora per pujar fins a Sarangkot, des d'on hi ha vistes 360o de les muntanyes i tot a la vall, els rius Seti i Kali Gandaki... la imatge és absolutament indescriptible.

Lloguem una moto i fem unes visites a alguns llocs propers, com el preciós poblet de Bandipur on tots els seus carrers són per als vianants i conserven tota la seva vida i la seva tranquil·litat. Arribar-hi ens costa més de 2 hores que són en si mateixes tot un espectacle, com tots els paisatges de Nepal.

Pugem també a admirar la World Peace Pagoda, construïda pels budistes per pregar per la pau al món, des d'on es poden veure també magnifiques vistes. Al camí de tornada visitem les anomenades Devi's Falls. El nom prové d'un il.luminat que es deia David i que va caure al fons de la cascada juntament amb la seva núvia. El lloc és una formació semi-subterrània al pas del riu Seti que ha dibuixat una gorja molt profunda amb una enorme i potentíssima cascada de més de 50 metres. No podem veure ni el fons i el so de l'aigua es fortíssim, tota una demostració del poder de la natura.
Un altre dia calorós anem a recórrer l'anomenat "Jardi dels 7 llacs" a uns 15km de Pokhara. Al més gran dels 7, el Begnas Tal, aprofitem per banyar-nos i menjar peix fresc.

...I així arriba el dia que el David fa 27 anyets i com que els nostres aniversaris només es separen per una setmana decidim celebrar-lo junts i fer-nos mútuament un regal ben gran i ben alt: un vol en parapent per sobrevolar aquest paisatge meravellós. Durant 30 minuts anem seguint les corrents d'aire, les mateixes que fan servir les àligues i els voltors, per pujar fins més de 2000m del terra.
Allà dalt només se sent el vent i ens deixem portar dolçament per ell quan passem per sobre del llac, les muntanyes properes i les grans muntanyes llunyanes, i intentem abarcar el màxim que ens permeten els nostres ulls. Per aterrar demanem als nostres pilots fer unes acrobàcies i fem una caiguda lliure en espiral que ens deixa tot el cos tremolant una bona estona quan ja estem a terra!
Anem a dinar a la vora del llac, bufem una espelmeta i ens relaxem mentre cau la posta de sol d'un dia tan emocionant.

Dos dies més tard el David es disposa a començar el seu trekking al Camp Base de l'Annapurna durant 12 dies en un amfiteatre natural de glaciars i pics de 7000 i 8000 metres.
Mentrestant, aprofito els dies a Pokhara per fer un curs intensiu de massatge ayurvedic per recuperar els músculs adolorits de l'aventurer dels Himalayes...