CLICK HERE FOR THOUSANDS OF FREE BLOGGER TEMPLATES »

09 de novembre 2008

It's better in Goa

Per acabar les nostres últimes setmanes de viatge hem decidit tornar al mar, acomiadar-nos relaxadament d'un viatge tan trepidant, banyar-nos en les aigües d'un nou oceà... trobar el paradís a Goa.
La puntualitat impecable dels trens i la nostra impuntualitat ens fan perdre per pocs minuts el nostre tren cap al sud. Correm entre una multitud expectant carregats de bosses però tot i així el veiem marxar, així que ràpidament una manada de taxistes esperant precisament aquesta situació ens ofereixen portar-nos fins a la pròxima estació per poder pujar al nostre mateix tren i no perdre el tren ni el bitllet. Lògicament el preu es alt però ens val la pena per tal de no perdre un dia més a la ciutat i haver de comprar igualment un nou bitllet. Dit i fet, al cap de menys d'una hora pugem a bord del tren fugitiu i coneixem en Pol.
La seva primera impressió és d'un turista més, gran i fins i tot d'aspecte fràgil però de seguida descobrim una persona molt amigable que ens ofereix consell i ajuda a l'arribada. Amb els seus 58 anys resulta ser un dels esperits més joves que hem conegut mai i es dedica a viatjar amb la seva companya de 54 anys per gaudir com ells diuen de la millor manera possible els anys que queden de vida. Com bon australià que és viatja amb la seva taula de surf i aquesta és una de les coses que ens uneix des del principi.

Un cop arribem a l'estació de Madgao, a les 4h del mati, tots tres anem cap al seu petit apartament a Benaulim on coneixem la Tania i ens convida a un te. Així comença una amistat que ens acompanyara durant tota la nostra estància a Goa. Seguint les seves indicacions decidim traslladar-nos tots quatre cap a l'extrem més al sud de l'estat i llogar uns petits apartaments amb cuina a pocs metres del mar a la perduda platja de Patnem.
Abans de mudar-nos al nostre amagatall del mon, però, lloguem una moto i fem una visita fugaç a les platges del nord.
Goa és un dels punts més turístics de l'India i com a tal té una mala fama de ser un lloc de trobada de hippies en busca de moltes drogues, molt tecno, molta festa, però poca India. Hi ha gent, de fet molta, que és això el que ve a trobar a les seves vacances aquí, però no és el nostre cas i per això hem escollit un indret apartat de tot. Tot i així, després d'haver rebut tantes males descripcions de Goa, decidim veure el pitjor amb els nostres ulls i marxar d'aquí corroborant de primera mà aquesta fama.
Certament la zona nord esta més desenvolupada i hi ha més infraestructura turística (souvenirs, grans hotels, cafeteries, molta més gent...) però no trobem ni rastre del monstre que ens havíem imaginat, o de les festes, drogues, penjats... En comptes d'això ens trobem amb unes platges precioses i un ambient bastant decaigut esperant l'embranzida de la temporada alta. També aquí tornem a trobar-nos amb la calidesa de la gent que hem trobat a faltar en altres moments, amb persones espontànies i somrients que ens han ajudat de bon grat, fins al punt d'un home que ens va portar al seu cotxe durant uns 20km enrere quan vam aparèixer un dia a una estació desconeguda i vam descobrir que haviem agafat el tren equivocat.
La seva situació privilegiada va fer del port de Goa un dels majors punts estratègics per al transport i control de rutes comercials així que un bon dia de 1510 els portuguesos van arribar amb intenció d'apropiar-se'l. La seva colonització, incloent la conversió massiva al cristianisme, va durar més de 400 anys i avui dia encara romanen vives moltes de les seves influencies. A part de les magnifiques esglésies, algunes receptes de cuina adoptades i els poblets amb aires portuguesos, una de les que més crida l'atenció és que molts dels noms dels seus habitants sonen a Afonso, Lourenzo, Rodrigues, Rosario, Garcia...etc
Visitem Panaji, la capital, per caminar pels seus cascs antics de cases blanques i recorrem l'estat de dalt a baix salpicat d'esglésies colonials i antigues mansions.
Finalment, amb totes les visites de rigor fetes, ens entreguem al silenci, la sorra, el mar, les palmeres...Patnem Beach. Aquí la nostra rutina és converteix en un passeig matutí, una lectura interessant a l'ombra d'una palmera, un refresc a les hamaques, molts partits de pales, menjar peix fresc, tauró, gambes, calamars i fins i tot paella, una mica de surf, una cervesa al capvespre amb la versió més relaxant de la música hindi i mil postes de sol meravelloses sobre l'Oceà Indic.
Una tarda ens embarquem a un petit bot de pescadors i anem a cercar dofins a unes quantes milles de la costa. Poc després de sortir, aquestes precioses criatures comencen a nedar a prop nostre i fins i tot podem arribar a sentir la seva respiració quan surten a la superfície. En la distància un gran dofí ens regala un gran salt sobre l'aigua.
Un mati, mentre som a la platja mirant les onades, una noia se'ns acosta somrient i ens porta una noticia del mon real: "Obama is President!"... esperem que sigui per bé, al menys pitjor serà difícil...
Ens acomiadem de Goa amb una mica de melancolia sabent que s'acosta el final i la mandra d'afrontar el llarg viatge i els dies que falten, que ja no seran gaire còmodes.
Ens enfilen a un tren de 38 hores que ens porta de nou a New Delhi després de 5 mesos de la última vegada que hi vam estar. El que trobem ara és bastant diferent del que vam trobar en aquell moment, potser degut a l'experiència, a la paciència adquirida, a la temperatura més fresca... però el cert és que descobrim una cara molt més amable d'aquesta ciutat.
Durant els nostres últims dies a l'India ens endinsem de nou en els petits basars atapeïts de gent, música, olors... allò que t'estressa i t'encanta de l'India, visitem el Red Fort i el casc antic on veiem de prop l'aglomeració de gent que viu al carrer en campaments urbans, fem unes últimes compres inevitables i acomiadem la nostra última nit contemplant l'espectacle de llum i so als jardins del fort, sentint i veient el resum de la magnifica història d'un magnific país.

24 d’octubre 2008

La sorpresa de Mumbai

Els nostres últims dies al Nepal els dediquem a descansar i recuperar-nos de una forta grip que vaig agafar durant el trekking que m'ha provocat febre alta durant tres dies. Pokhara és el lloc ideal per refer-se de qualsevol cosa que es tingui!


El dia que ens venç el visat i hem de sortir del país agafem un bus que ens porta a Lumbini. Suposadament ens han venut un bitllet en un bus turista que fa un recorregut bastant curt en 6 hores. Passats pocs minuts després d'haver agafat el bus ens adonem que ens han tornat a vendre fum... l'autobús és un bus de mala mort que para cada cinc minuts en tots els pobles i aldees per pujar i baixar gent. A més a més la carretera que segueix travessa les muntanyes de la vall de Pokhara i les corbes no deixen ni una estona de calma. El mareig que agafem és notable.

Lumbini va veure néixer a Buda (Siddhartha Gautama, príncep Sakya) l'any 543 A.C. Aquest poblet situat a la gran plana del Terai és un dels punts de peregrinació més importants del món, a l'alçada de la Meca i de Lourdes. Budistes de tot el món és congreguen aquí per celebrar festes i cerimònies religioses. A nosaltres el lloc no ens va acabar de transmetre el mateix que altres llocs sagrats que hem visitat. Les comunitats budistes de diferents països del món inverteixen molts diners per construir enormes temples i centres de pregària al voltant del punt exacte on es creu que va néixer Buda. Això resta encant al paratge al trobar-hi enormes edificacions noves dels països més rics i d'altres encara en construcció.

Tres hores de bus al dia següent ens porten cap a Gorakhpur. Allà agafem el Kushinagar Express, un tren que travessa el nord de l'India, més de 1700 km on tornem a trobar les cares de l'India més rural i menys transitada. La nostra destinació és Mumbai, on arribem després de 33 hores exactes i un cop més ens sorprenem de l'absoluta puntualitat del trens indis.

Mumbai és una gran metròpolis, és una de les ciutats més grans de l'India amb més de 17 milions d'habitats. A Mumbai hi conviuen els dos extrems més oposats de l'India. Aquí hi pots trobar des de la més extrema de les pobreses a les estrelles de Bollywood.

Als afores de la ciutat hi viu la increïble xifra del 55 % dels seus habitants en poblats de barraques. En un d'ells hi arriben a viure 1 milió de persones formant una micro-ciutat enmig de les vies del ferrocarril. És conegut amb el nom de Dhravi i és el més gran d'Àsia. Hi viu gent provinent de totes les parts de l'India cridats per la promesa de la gran ciutat. La pobresa i la superpoblació és molt extrema.

Per increïble que sembli en aquesta mateixa ciutat hi conviu la pràctica totalitat de la factoria de Bollywood. És una industria capaç de generar 900 pel·lícules cada any, més que cap altra ciutat al món, incloent Hollywood. És una potent empresa que genera cada any milers de milions de dòlars ja que les seves pel.lícules són vistes per més d'una cinquena part de la humanitat!
Els principals actors i actrius són tractats com autèntiques estrelles i tenen sous astronòmics. Viuen vides de fama i glamour i representen l'estereotip més allunyat que existeix de la realitat, però que cada indi des de casa seva veu i vol seguir. Aquesta barreja tan estranya és el que pots trobar en qualsevol carrer de Mumbai: joves vestits amb els últims models de roba fashion caminen al costat de les dones amb sari, una fusió de modernitat occidentalitzada i cultura índia. Tot és tan avantguardista que molts d'ells ja no utilitzen l'hindi sinó l'anglès perquè és més "cool".

Entre tot això trobem una feina per nosaltres: fer d'extres en una pel.lícula. Un agent se'ns acosta en un dels carrers cèntrics al veure que som estrangers -blancs- i ens ofereix participar com a figurants en el rodatge d'una pel.lícula. Ens paguen els dinars, els transports i guanyem 500 rupies per estar tot el dia al set de rodatge esperant el nostre moment. No ens ho pensem gaire i acceptem. No ho fem pels diners sinó per poder veure per dins tot aquest món i viure aquesta experiència.
No estem de sort perquè al dia següent ens presentem a l'hora pactada però s'ha anul.lat el rodatge perquè un dels actors principals està a l'hospital. Ens ofereixen més feina per a l'endemà però ja és massa tard perquè tenim els bitllets de tren per marxar cap al sud i sortim d'hora al dia següent.

Així que aprofitem per tombar per Mumbai caminant pels seus carrers nets i amples, amb un tràfic dens però molt ben regulat, parcs replets de nois que juguen al cricket, mercats de roba i llibres... Els edificis d'estil colonial anglès són meravellosos i estan per tot arreu i en molt bon estat de conservació. Tenim prou temps per visitar el Museu de Mumbai i la Gateway of India, un enorme monument construït al port per commemorar la visita del rei George V l'any 1911. Curiosament és la mateixa porta que farien servir els propis anglesos per abandonar l'India el 1947 amb el final de la ocupació imperialista.
Anem també al cinema a veure una pel.lícula que ens encanta, Shoot on Shight, que tracta sobre la investigació dels atemptats a Londres i la persecució dels terroristes islàmics. La pel.lícula està feta des de un punt de vista més aviat musulmà però bastant objectiu, i és interessant veure-la en un cinema on hi ha hindús, musulmans amb burqa i turistes occidentals.

Per últim travessem la ciutat per anar a visitar el museu de Gandhi, el Mani Bahvan. Està ubicat a la casa que va fer servir com a residència durant les seves freqüents estades a Mumbai i és des d'on va llençar la seva campanya Quit India.
Hi tenen exposats els seus escassos objectes personals i centenars de documents i fotos tretes durant tota la seva vida des de que era un jove estudiant de dret a Londres, o la seva etapa a Sud Africa on va conèixer el racisme en ser expulsat d'un tren per viatjar en 1ª sense ser blanc tot i haver pagat el seu bitllet. Aquest fet va provocar l'inici de la seva lluita pacifica contra la desigualtat i la injustícia que predominava en aquest país. Anys després va tornar a l'India i va convertir-se en l'incansable enemic de l'imperi britànic, essent la veu i l'ànima de la seva alliberació.

Tot això sempre seguint els ideals de la no-violència i la desobediència civil.
Un dels documents més commovedors és la carta que ell mateix va escriure a Hitler just abans de la II Guerra Mundial parlant sobre la no-violència, l'harmonia i la igualtat de les races i les cultures.

Amb aquesta interessantíssima visita ens acomiadem de Mumbai, on qualsevol cosa que hem trobat ens ha semblat diferent del que havíem vist fins ara a l'India, havent descobert la ciutat i la gent que no sabem si equivocadament o no porten el progrés però a la vegada la occidentalització del seu país.


14 d’octubre 2008

L'amfiteatre dels Annapurnas

Marxo de Pokhara deixant a la Laura amb llàgrimes als ulls; està contenta de que vagi a complir un dels meus somnis però està trista i una mica espantada perquè finalment hagi decidit fer el trekking sense cap guia.

Al mateix bus que em porta cap a Naya Pul, on comença el trek, conec un noi suïs i el seu portador, en Rene i en Tapa. Ells tenen previst començar a Phedi, un camí més directe però més dur. Decideixo unir-me a ells en un ràpid canvi de plans que fa que no hagi de caminar sol amb tots els perills que això representa. Des de Phedi un camí ben definit s'enfila ràpid cap a la muntanya i les primeres hores se'm fan bastant lleugeres tot i el sobrepès de la motxilla. Un parell d'hores més ens porten a Damphus on parem per menjar i amagar-nos del sol abrasador. Després de dinar el camí es fa més pla i voreja la cresta de la muntanya travessant la frondositat i verdor dels boscos de rododendre i bambú.

Arribem a Pothana a les 16h de la tarda, les vistes del Macchapuchare són increïbles des d'aquí, el pots tocar amb la mà i les cares de la piràmide que forma es defineixen amb molt més detall. Una dutxa freda reconforta molt el cos després de tot el dia caminant però la temperatura comença a baixar ràpidament a mida que es posa el sol. Fins l'últim moment de llum els meus ulls han estat fixats en la imponencia d'aquesta muntanya. Un cop més, amb la foscor un nou escenari es presenta. Un milió d'estels apareixen sobre el meu cap mentre sopo a la terrassa del lodge.

El segon dia de ruta ens llevem a les 6 amb les primeres llums de l'alba. Un esmorzar lleuger ens ha de donar forces suficients per un dia molt dur. Ascendim fins a Deorali a 2100m en un ràpid ascens, després el camí perfila una baixada fins a trobar el riu Modi Khola, que ens acompanyarà durant tot el camí que ens portarà fins al glaciar de l'Annapurna.
Travessem els pobles de Tolka i Landruk amb unes vistes increïbles de tota la vall. La segona nit la passem a Jhinu, un petit poblet literalment penjat sobre la vall. El dia ha estat molt dur, un total de 8 hores caminant amb un fort desnivell superat, però la recompensa és molt gratificant. A la part més propera al poble hi ha unes "hot springs", un autèntic jacuzzi natural en un entorn incomparable. El Modi Khola, que porta les aigües gelades del glaciar, ens dona la concessió de banyar-nos-hi en elles durant més d'una hora.

Al dia següent superem molt d'hora al matí el fort desnivell que ens porta fins a Chomrong. Aquest poble és la porta d'entrada a la regió protegida per l'ACAP (Annapurna Conservation Area Project). Des d'aquest poble en endavant està prohibit cremar llenya per cuinar o escalfar aigua, així que és obligatòria la utilització de querosè.
Centenars de portadors carreguen pesades càrregues durant tot el dia per aprovisionar els pobles d'aquesta vall. Veure a aquests homes i dones de totes les edats és una cosa que trenca els esquemes. La seva feina és dura, molt dura. No hi ha absolutament res que un portador no pugui carregar: pollastres, begudes, ciment, querosè... i fins i tot les pesadíssimes bigues que serveixen per construir les cases a l'alta muntanya.
Una altra classe són els portadors que es dediquen a carregar l'equipatge dels trekkers més acomodats. Sovint un sol portador carrega les pesades motxilles de fins a tres trekkers, tot això tenint en compte les condicions dels camins pels quals circulen: pujades de pedra solta o graveta, esglaons de pedra interminables, ponts penjats sobre els rius...constantment amb el perill de perdre el balanç i caure per un dels profundíssims barrancs que estan a les vores del camí esperant jugar una mala passada a algú. Tant el calçat com la roba que porten no és el més adequat per aquest tipus de feina. Una gran majoria segueix anant amb xancletes de dit sense immutar-se per allà on nosaltres necessitem anar amb l'últim model de botes de muntanya. Sovint pugen fins a més de 4000m amb una jaqueta polar i uns pantalons de cotó. Si més no, és conegut que la situació està millorant lentament però encara falta un llarg camí per recórrer.

L'ascensió fins al Camp Base del Macchapuchare curiosament se'm fa una de les etapes més fàcils tot i ascendir en un dia dels 2400m als 3700m. Durant l'ascensió vaig tenir la lliçó ben apresa: caminar a poc a poc al meu ritme i beure moltíssima aigua. Aquest és el millor preventiu pel mal d'alçada que a aquesta altitud ja comença a afectar a molta gent.

La matinada següent sortim en busca del Camp Base de l'Annapurna fins arribar als 4200m. La sensació realment és indescriptible, podríem definir-ho com anar a l'òpera de les muntanyes. Estàs completament rodejat per elles i pels seus imponents glaciars i només hi ha una porta d'entrada a aquest meravellós amfiteatre. Annapurna I, II, III, Annapurna South, Macchapuchare, Hiunchuli, Tharpu Chuli, Baraha Shikhar, Gangapurna... tots ells entre els 6000 i 8000 metres t'envolten de tal manera que tens la sensació d'estar a la seva voluntat.
Des del camp base una petita ascensió em condueix a una alçada d'uns 4500m on les vistes son encara millors. En tot moment els imponents sons de les esllavissades i allaus de neu ho fan retrunyir tot i produeixen un fort eco trencant el silenci que predomina en aquestes alçades himalayes.

Deixo el camp base sobre les 11h del mati després d'haver vist la sortida del sol. La nit no ha estat fàcil, no he pogut dormir gens perquè un mal de cap i de pit m'ho han impedit. El descens és fa fàcil, l'alçada no afecta d'igual forma a la baixada. En poques hores descendim casi 2000m fins que la pluja ens obliga a aturar-nos. Dormim a Bamboo on coincidim amb un grup de gent de Madrid molt enrotllats: l'Hèctor, la Lucia, el Juanjo i el Lorenzo.

Al dia següent l'intenció que tenia era fer una gran tirada, però la pluja m'obliga a quedar-me a Chomrong, després d'haver caminat només 4 hores, on arribo completament mullat. Coincideixo una altra vegada amb els meus amics al mateix lodge i passem una tarda molt entretinguda xerrant de muntanya i d'alpinisme tal i com cadascú l'entén. El lodge on ens allotgem el porta un sherpa vell amic del Juanjo. Ens explica com va anar l'expedició de l'Iñaki Ochoa, en el seu intent a la cara sud de l'Annapurna, ja que va formar part de l'expedició i va estar amb ell fins el camp II. És un testimoni únic.
L'alpinista basc, que era un dels millors escaladors de gel del món, va morir en el camp V el dia que anava a fer el cim ara fa uns 6 mesos, a causa d'un edema pulmonar. De fet l'ascensió a l'Annapurna per aquesta vessant és la que te pitjor mitjana d'intents/cims/morts de tots els 8000's dels himalayes.

M'acomiado dels meus amics i emprenc ruta cap a Gandruk. El camí es torna a presentar indomable en haver de superar increïbles desnivells en poques hores. Gandruk es troba a dos dies a peu de la carretera més propera, però segueix essent la capital administrativa de tota la vall. El poble que em trobo és un poble on pels seus carrerons de pedra d'estil medieval corren rius de sang en totes les direccions: es el festival Dasain i cada família sacrifica una ovella, una cabra o un bou depenent del seu nivell econòmic. Cada casa que trobo pel camí és un espectacle similar de sang i fetge on hi participa alegrement tota la família.
La vida als poblets rurals nepalis és intensíssima, així que decideixo endinsar-me una altra vegada cap al nord en busca del poble de Deorali que està penjat dalt d'una muntanya a més de 3000m d'altitud i on el fred i les vistes són increïbles.
A les 5h del matí, amb l'ajuda d'un frontal pugem uns 300m fins al cim d'un turó on podem gaudir de la sortida del sol a tota la serralada de l'Annapurna, com també veure per primera vegada el massís al complet del Daulaghiri. Tot això en un marc incomparable de solitud.
Amb una boira persistent caminem tota la cresta de la muntanya fins a Ghorepani. Aquí és on m'acomiado del meu amic suïs i del Tapa, després de 9 dies de caminar plegats. Ells agafaran un camí diferent al meu en direcció a Tatopani.

Deixo Ghorepani sabent que m'espera per davant un llarg descens de més de 2000m i m'aturo a Ulleri, a mig camí, per passar la nit. A mitja tarda sento musica i càntics que provenen d'una part del poble i m'acosto per veure del que es tracta. Trobo grups de gent asseguts en rotllanes cantant i bevent. Un home em convida a que m'assegui amb ells i quan ho faig tothom sembla donar-me una càlida benvinguda amb les seves mirades. La gran majoria no parlen anglès i els que ho fan han begut tant que no entenc una paraula. He arribat al poble en un dels millors moments es l'últim dia del festival i el whisky és el convidat d'honor. M'uneixo a ells, cantant i bevent. Un d'ells em convida a anar a sopar a casa seva amb la seva família. Allà mengem el típic dal bhat i també provo molts dels licors i vins d'alta graduació que destil·len ells mateixos. Entrada la nit la festa continua en les llars de la gent on tenen el foc a terra i tothom és benvingut a entrar i a beure qualsevol cosa. Els més joves tanquen la festa a l'esplanada de l'escola representant balls tradicionals davant de la atenta mirada dels mes grans.

M'acomiado dels meus nous amics Nepalis, l'endemà següent hi acabo de fer la última part del descens fins a trobar novament els grans rius i les grans valls que em conduiran fins a Pochara. Estic molt satisfet. En total han estat 11 dies de caminada, més de 110 km recorreguts amb un desnivell superat d'uns 7000 metres. He conegut molt bona gent durant aquest recorregut i he estat en paratges increïbles tot això sempre sota l'atenta mirada dels cims de les muntanyes més altes del planeta.... repetiré...






06 d’octubre 2008

Nepal, la gran aventura

Nepal és el país perfecte pels amants dels esports d'aventura. Diuen les guies que és com un gran parc d'atraccions perquè es poden fer moltes activitats diferents a tots els nivells possibles i ens uns entorns espectaculars...així que nosaltres estem decidits a provar uns quants d'ells.

Deixem la vall de Kathmandú amb una agència que ens portarà durant 3 dies a un campament a la vora del riu Trisuli, i que ens servirà de base per fer rafting, descens de canyons i kayak.
Ens allotgem en petites cabanes de bambú i compartim els espais comuns (entre ells una dutxa a l'aire lliure) amb un anglès i una canadenca que toca el seu propi banjo i és guia de varis esports d'aventura al seu país.

El primer dia rebem unes quantes lliçons bàsiques de kayak: la sortida d'emergència, el T-rescue, com entrar i sortir de les corrents... i al cap d'unes poques hores estem llestos per fer un primer descens pel riu.
El trajecte resulta trepidant ja que passem ràpids i enormes onades que mai haguéssim imaginat trobar a un riu! Arribem al punt final amb tot el grup celebrant l'èxit i la diversió del descens. Per tornar al campament ens plantem al costat de la carretera a esperar que algun conductor de bus tingui la paciència suficient per carregar tots els kayaks a la baca i portar 8 passatgers completament xops.

Al dia següent agafem tots els estris i fem una ascensió d'uns 30 minuts fins dalt d'una muntanya que baixarem seguint el curs de l'aigua i les cascades. Refresquem, mai millor dit, les nostres tècniques de rappel i tenim un final apoteòsic amb el descens d'una última cascada de 40 metres!

Per acabar, el tercer dia fem un rafting d'uns 35km que ens porta a travessar grans ràpids i onades encara més grans. No fa gaire bon dia, plou i la boira ho cobreix tot i ens permet bona visibilitat, però això fa que el paisatge sigui encara més fascinant. Descarreguem una bona dosi d'adrenalina i de tornada al campament encara tenim oportunitat de provar l'hidrospeed abans de marxar cap a Pokhara.

Pokhara és un poble situat a la vora del llac Phewa que té unes magnifiques vistes dels Himalayes.
El monzó està tocant a la fi i els primers dies encara ens amaga les muntanyes, però un mati com per art de màgia tots els núvols han marxat i apareix davant dels nostres ulls tota una cadena de pics que sobrepassen els 7000m: el Daulaghiri, el Macchapuchare i tot el conjunt que forma l'Annapurna.
Són tan grans i estan tan a prop que sembla que les poguéssim tocar i durant dos dies seguits ens llevem ben d'hora per pujar fins a Sarangkot, des d'on hi ha vistes 360o de les muntanyes i tot a la vall, els rius Seti i Kali Gandaki... la imatge és absolutament indescriptible.

Lloguem una moto i fem unes visites a alguns llocs propers, com el preciós poblet de Bandipur on tots els seus carrers són per als vianants i conserven tota la seva vida i la seva tranquil·litat. Arribar-hi ens costa més de 2 hores que són en si mateixes tot un espectacle, com tots els paisatges de Nepal.

Pugem també a admirar la World Peace Pagoda, construïda pels budistes per pregar per la pau al món, des d'on es poden veure també magnifiques vistes. Al camí de tornada visitem les anomenades Devi's Falls. El nom prové d'un il.luminat que es deia David i que va caure al fons de la cascada juntament amb la seva núvia. El lloc és una formació semi-subterrània al pas del riu Seti que ha dibuixat una gorja molt profunda amb una enorme i potentíssima cascada de més de 50 metres. No podem veure ni el fons i el so de l'aigua es fortíssim, tota una demostració del poder de la natura.
Un altre dia calorós anem a recórrer l'anomenat "Jardi dels 7 llacs" a uns 15km de Pokhara. Al més gran dels 7, el Begnas Tal, aprofitem per banyar-nos i menjar peix fresc.

...I així arriba el dia que el David fa 27 anyets i com que els nostres aniversaris només es separen per una setmana decidim celebrar-lo junts i fer-nos mútuament un regal ben gran i ben alt: un vol en parapent per sobrevolar aquest paisatge meravellós. Durant 30 minuts anem seguint les corrents d'aire, les mateixes que fan servir les àligues i els voltors, per pujar fins més de 2000m del terra.
Allà dalt només se sent el vent i ens deixem portar dolçament per ell quan passem per sobre del llac, les muntanyes properes i les grans muntanyes llunyanes, i intentem abarcar el màxim que ens permeten els nostres ulls. Per aterrar demanem als nostres pilots fer unes acrobàcies i fem una caiguda lliure en espiral que ens deixa tot el cos tremolant una bona estona quan ja estem a terra!
Anem a dinar a la vora del llac, bufem una espelmeta i ens relaxem mentre cau la posta de sol d'un dia tan emocionant.

Dos dies més tard el David es disposa a començar el seu trekking al Camp Base de l'Annapurna durant 12 dies en un amfiteatre natural de glaciars i pics de 7000 i 8000 metres.
Mentrestant, aprofito els dies a Pokhara per fer un curs intensiu de massatge ayurvedic per recuperar els músculs adolorits de l'aventurer dels Himalayes...







24 de setembre 2008

Namaste Kathmandu

Arribem a Kathmandu després de llargues hores. Ens hem trobat aturats a la carretera durant 2 hores degut a una petita revolta dels habitants d'una aldea que han tallat el camí. Els maoistes tenen ocupats uns terrenys del poble i reclamen el seu desallotjament per poder recuperar-los. No és una situació excessivament tensa, els maoistes han passat a formar part del govern després de molts anys de violència i ara les coses estan molt més calmades. Tothom està a l'expectativa per veure que depara el futur proper. Passem aquestes hores asseguts a la vora de la carretera amb una filera enorme de camions i autobusos, xerrant animadament amb els nostres amics, Verònica i Ian, d'Argentina i Irlanda, que ens acompanyaran durant uns quants dies a la ciutat.

L'arribada a Kathmandu ens sorprèn, més que res perquè ràpidament ens trobem a la zona més cèntrica i turística de la ciutat, Thamel, i els carrers estan replets de botigues de trekking, agencies de rafting, botigues de roba neo-hippie, souvenirs, llibres... i un miler de bars i restaurants al més pur estil western. No és l'ambient que busquem en els nostres viatges però només seran uns dies...

Una altra situació ens sorprèn tristament. Kathmandu va ser durant els anys 60 i 70 un paradís hippy on molts van trobar un lloc on retirar-se del món i drogar-se. L'herència que van deixar de tot allò consisteix en molts nepalis que van descobrir les drogues i ara hi estan enganxats. Al mateix carrer on es passegen els turistes en grups, desenes de nens hi viuen dormint a les voreres i esnifant cola, i cada 10 metres algú s'acosta sigilosament oferint tot tipus de mercancia -fins i tot una d'aquestes persones ens diu en una ocasió "drogues?...no?...trekking?"-

Es una de les imatges més contraposades que hem vist mai i realment resulta un drama que amb prou feines imaginem. Molts d'aquests nens són abandonats per les seves mares que els porten des d'algun poblat i els deixen a la ciutat. Passen el dia recollint cartrons i captan galetes a les portes del supermercat. Quan algú els hi compra, automàticament les venen al propi vigilant de la botiga i amb els diners compren més drogues. Així caminen amb dificultat i es mouen com ombres enmig dels americans i europeus comprant samarretes "I love Nepal".
Ens costa de creure que un govern tan interessat en recuperar el turisme i formar-se una imatge no controli per a res tot el tràfic de drogues que es dóna de forma descarada al nucli més turístic del país.

Una de les activitats comercials cada vegada més comuns a Kathmandu és la venda majorista de roba i complements per a exportar. Moltes persones, sobretot propietaris de petits comerços, viatgen fins aquest país on és pot comprar molt barato i de molt bona qualitat coses que a Europa es venen molt cares. Coneixem a un noi basc que fa 10 mesos que viatja i ara està comprant una bona quantitat de roba per a una paradeta a un mercat de Nadal a Granada. Durant uns dies l'acompanyem i ajudem en les seves compres, temptats cada cop més a fer el mateix en un futur!

Caminem pels carrers de Kathmandu en direcció a Durbar Square admirats per tots i cada un dels edificis que trobem, tots antiquíssims i preciosos, amb finestres treballadíssimes; temples per tot arreu, venedors ambulants, banderetes budistes que pengen de totes les teulades i les cares de la gent, sobretot dels més vells.

Una visita que ens deixa bocabadats és la gran stupa de Bodnath, una de les imatges més típiques que es tenen de Nepal. Es troba en una gran plaça rodona formada per edificis del segle XVI i molts temples, i al seu voltant centenars de persones reciten els seus mantres fent rodar les rodes d'oració mentre caminen en sentit horari. La sensació general és molt potent, ja que podem veure els vestits típics de moltes zones del país, com totes aquestes persones estan concentrades en els seus pensaments reunides al peu d'una stupa enorme i com tots els colors de les banderes i els vestits i les cases es barregen creant un ambient tan especial. Ens atrevim a comparar aquesta sensació amb la que se sent davant el Taj Mahal a l'India.

Uns dies més tard lloguem una moto per poder recórrer còmodament una part de la vall de Kathmandu. Enfilem cap al sud i descobrim poblets amagats on podem veure la vida real de les aldees Newaris. L'aire és relaxat i tothom fa les seves feines al carrer, treballen el blat, la llana, l'arròs, la fusta...
Els paisatges que anem recorrent són increïbles, amb grans muntanyes i valls solcats per rius i grans terrasses d'arròs, tot d'un color verd brillant.

Descobrim davant nostre un enorme temple budista, on un simpàtic monjo ens convida a entrar. El que trobem al seu interior era inimaginable per nosaltres: tota la sala està decorada amb milers de dibuixos fets a mà de milers de colors vius, grans figures de déus és troben a les parets laterals i al fons de tot, il·luminat pel sòl que deixa passar una finestra al sostre, una estàtua daurada de Buda d'uns 20 metres presideix el temple. Davant seu una foto del Dalai Lama ben somrient. Caminem descalços i silenciosos pel seu interior escoltant les explicacions de l'amable monjo que fins i tot ens permet fer algunes fotografies.
Quan marxem amb la moto camí avall un grup de monjos de diferents edats ens diu adéu des de la terrassa del seu jardí... zen.

12 de setembre 2008

Nepal, elefants i rinoceronts

Tot es possible a l'India... Everything is possible in India... Aquesta expressió l'hem sentit en moltes ocasions i cada dia que passa la creiem més certa... Un total de 52 hores ens permeten arribar al Nepal.
Hem hagut de creuar un cop més el nord de l'India per culpa de les grans inundacions que han derruït la carretera que uneix el nord-est de l'India amb Kathmandu. Recorrem en autobús tota la província de Bihar, una de les més pobres de l'India, que també s'ha vist afectada per les inundacions amb més de 2 milions de persones desplaçades.

Els seus pobles ens transporten a l'India més rural i retardada que hem vist fins ara, ens dona la sensació d'estar 100 anys enrere, de tornar als orígens. Les cases de fang estan cobertes d'excrements de vaca, no hi ha aigua ni electricitat, i al seu voltant bous, gallines, vaques i cabres mengen o dormen tranquil·lament, els nens corren i juguen i els grans treballen al camp o cuiden dels petits. La vida corre a poc a poc. Tots formen part del seu micromon i la seva funció és essencial per la supervivència dels altres. Un foc a terra a l'entrada de cada casa serveix per cuinar. Tot sembla més fàcil i simple per aquestes gents que viuen d'aquesta manera tan arcaica.
La ciutat de Patna és el nostre enllaç per esperar un bus nocturn que ens porta fins a la frontera amb Nepal durant 8 hores per una carretera sense asfaltar plena de bots i sotracs, on poder dormir es fa pràcticament impossible.

Arribem a la frontera de matinada on esperem poder canviar rupies per dòlars per poder pagar el vista de Nepal, ja que només s'accepta el pagament amb dòlars. Ràpidament tots els conductors de rickshaw ens assalten en baixar del bus, un d'ells ens explica que coneix algú que ens pot canviar moneda. El banc està tancat i ens hauriem d'esperar 5 hores, així que anem a veure'l per tal d'agilitzar tots els tràmits. Resulta ser un lladre que ens demana un tipus de canvi on perdem molts diners així que li diem adéu.

Ingènuament pensem en anar a l'oficina d'immigració per tal de trobar una solució més raonable i ens trobem amb un oficial indi acabat de llevar i amb poques ganes de treballar, que també ens ofereix canviar-nos els diners a un canvi desorbitat. No donem crèdit al que sentim i ens trobem entre dues fronteres. L'oficial ens està proposant una cosa que és il·legal i de la que treurà un gran benefici. Corrupció en estat pur.

Bastant indignats marxem d'aquella oficina improvisada enmig del carrer i creuem la barrera que separa els dos països disposats a entrar a la banda de Nepal per buscar més solucions. De fet estem entrant de forma il·legal al país ja que no tenim el segell de sortida de l'India, però en aquests llocs tot s'hi val. En dues ocasions se'ns acosten homes per oferir-nos el canvi en millors condicions, però sense deixar d'intentar enganyar-nos. Els oficials nepalís son bastant més simpàtics però no ofereixen una altra solució, tots estan al mateix doble negoci. Novament ens neguem en banda a pagar un sobresou a aquestes persones i amb molta delicadesa els demanem permís per entrar fins al primer poble de Nepal per trobar un caixer i poder treure els diners en rupies nepalís i pagar així.

Durant aquests primers 4km un altre home ens ofereix els seu canvi i desprès de negociar fem el canvi amb ell amb una comissió de només 200 rupies. Al seu voltant ens troben els seus germans i nebots que son els mateixos que hem anat trobant durant tot el mati intentant enganyar-nos. Tornem satisfets i sorpresos amb la nostra pròpia perseverança i capacitat de negociació fins al primer oficial indi per segellar els passaports. Visiblement decebut per haver-se quedat sense negoci ens diu adéu de mala gana, igual que els oficials nepalis que donaven per fet un negoci fàcil per l'estupidesa de demanar un visat en una moneda que cap viatger porta a sobre.

A mida que ens acostem al poble de Chitwan el paisatge canvia radicalment, la selva i les primeres muntanyes apareixen de fons. Chitwan és una reserva de vida salvatge, la més important de Nepal. Venim atrets pels seus paratges incomparables i animals, però d'entre tots sobretot pels elefants. En aquest poble hi ha un centre de cria i ensinistrament d'aquests increïbles animals, que formen part de la vida diària dels seus habitants col.laborant en tot tipus de feines i atraccions turístiques.
Només arribar al poble els veiem caminar lentament amb els seus propietaris pels camins que separen els camps d'arròs. Aquí es mouen més persones dalt d'un elefant que dalt de qualsevol vehicle de motor.

Una de les coses que més il.lusió ens fan i que en pocs llocs del món es pot fer és banyar-nos amb els elefants al riu. Els seus assistents els porten cada mati per refrescar-los i netejar-los i podem pujar dalt de l'elefant i deixar que ens banyi tirant aigua sobre nosaltres amb la seva trompa. Les aigües d'aquest riu estan plenes de cocodrils i no és possible nedar, però dalt d'un elefant no hi ha cap perill perquè els cocodrils no s'hi acosten. Es sorprenent sentir el moviment lent d'un elefant de 5 tones i com és comporta dolçament i amb una delicadesa absoluta, obeint com si fos un gosset.

Una de les activitats que fem és agafar un jeep que ens endinsa al parc fins una torre d'observació situada al bell mig de la selva on passarem una nit fent vivaç a l'espera de que apareguin els rinoceronts, algun ós, cérvols o inclús si tenim sort, el tigre. Veure el tigre en llibertat és com a tot arreu una missió gairebé impossible però el nostre simpàtic guia ens ofereix una solució per augmentar les possibilitats de veure el tigre en acció però que rebutgem. Es tracta de portar una pobre cabra i lligar-la a un arbre com a esquer pel tigre. No acceptem la proposta per ètica i ens disposem a passar la nit amb els ulls ben oberts.

No estem de sort perquè una tempesta descarrega amb força obligant a tots els animals a amagar-se als seus refugis, però vivim una nit única i inexplicable en una foscor completa interrompuda per les potents descàrregues elèctriques dels llamps que fan que tot s'il·lumini de sobte com si fos de dia, i observem aquest espectacle de llums i el so de la forta pluja sobre els altres sons de la selva. Poques son les hores que hem dormit, i al llevar-nos baixem de la torre amb tranquil·litat però sense allunyar-nos massa ja que sabem que no hi ha barreres que ens separin dels tigres o lleopards i que ens trobem al seu territori, a casa seva.

Al dia següent a la tarda agafem les bicicletes i ens apropem fins al centre de cria, on podem veure els petits elefants acabats de néixer que mamen de les seves mares i donen els seus primers passos, sempre vigilant al voltant per l'amenaça dels elefants salvatges que s'acosten al centre en època de cria per aparellar-se amb les femelles que hi viuen.

Un magnific elefant de 25 anys ens porta a fer una altra de les activitats que ofereix el parc, un safari per observar tota la seva vida salvatge de prop. És la millor manera de moure's per dins el parc, ja que l'elefant dóna seguretat i protecció però també permet observar els altres animals ben de prop, ja que aquests no fugen en la seva presència i simplement l'ignoren. Sembla que tots saben que és un animal noble i inofensiu que porta dos humans bocabadats a sobre que no molestaran. Així podem observar a menys de 3 metres de distància diferents tipus de cérvols i finalment una de les estrelles del parc, el rinoceront. Caminant sense problemes entre els arbres i sobre el fang el nostre elefant-apisonadora ens acosta a una petita clariana on una mare rinoceront i la seva cria descansen a l'ombra. Es increïble veure aquest animal de formes prehistòriques que ni s'immuta quan estem tan a prop que casi el podríem tocar. Ens movem en silenci sentint només els passos pesats del nostre elefant i els sons de tots els ocells que habiten aquesta jungla.

Passem uns dies molt bonics i relaxants, però a la vegada excitants i plens de coses noves, en aquest poble on han sabut trobar l'equilibri perfecte entre natura i turisme, on els locals continuen la seva vida exactament com era abans dels turistes i l'entorn natural es conserva intacte.