Rajasthan

Ara fa una setmana que voltem pel Rajasthan amb la Caroline, l'Erwan i en Nandu.
El Rajasthan és una de les regions més belles i també mes turístiques de l'India i s'extén majoritariament pel desert del Thar. Així, les temperatures son altissimes, sobretot ara que encara no han arribat aquí les pluges del monzo, i recorrem llargues hores enmig del no res entre etapa i etapa.
La carretera, però, és molt bona i el cotxe es converteix en un bon refugi gràcies a l'aire condicionat. Pel camí, nomès desert fins on abarca la nostra vista, de tant en tant algun poblat de cabanes amb unes quantes famílies i les seves cabres i vaques, que creuen totalment despreocupades les carreteres.
Amb el pas dels dies hem començat a comprendre les "normes" que regeixen el tràfic, que esdevé una de les coses mes peculiars d'aquest país. Allò que a simple vista sembla un absolut descontrol, és en realitat una manera diferent de fer servir els sentits al volant. Nosaltres conduïm amb els ulls; els indis condueixen amb les orelles. Així de simple.
Els pocs cotxes que encara tenen retrovisors els porten tancats i tots els camions porten pintat a la part trasera: "Please blow horn" (que significa, sisplau pita'm...i no es una broma). No serveixen els carrils, ni els semàfors, ni les rotondes...l'única cosa que fan servir es el clàxon.
Cadascú va al seu rotllo i quan sent un clàxon significa que s'ha de quedar al seu lloc: algú esta adelantant, o creuant-se... si ningú pita es que no passa res: funciona!
Doncs be, desprès de tots aquests kilòmetres de desert apareixen les ciutats que visitem. Algunes d'elles apareixen com un miratge que mai haguessis imaginat trobar enmig d'aquella immensitat de sorra groga.
La nostra primera parada, mes aviat tècnica, va ser el petit poble de Mandawa. L'hotel que ens esperava allà era una autentica meravella treta d'un antic conte.
El poble en si no tenia gaire encant i desprès d'una curta visita guiada vam sortir a passejar i buscar un restaurant per sopar. El passeig es va convertir en una aventura ja que aquella mateixa tarda havia plogut i l'aigua als carrers ens arribava als genolls. D'aquesta manera vam arribar a un humil restaurant, on el cuiner estava molt i molt il·lusionat d'apareixer a la Lonely Planet.
Lamentablement vam haver de fer-li una traducció falsa del que deia la guia, ja que el pobre restaurant no sortia gaire ben parat.
Al mati següent tornàvem al cotxe per fer el llarg camí fins a Bikaner. Abans d'arribar però, vam fer una parada a un dels temples mes populars de l'India, el temple de les rates, un lloc on viuen centenars o milers de rates que es veneren ja que es creu que son les reencarnacions dels nens d'una casta d'aquesta regió. Ens vam passejar una estoneta pels seus passadissos, amb l'estomac una mica remogut, i vam tenir la sort de trobar l'única rata blanca, que es símbol de bona sort.
Bikaner és una ciutat mes gran i un tranquil passeig pel seu mercat va acabar sent una experiència agobiant de la que vam fugir en rickshaw fins a un senzill però correcte restaurant.
Caminar a les grans ciutats resulta molt difícil precisament pel tràfic, el soroll, les vaques per tot arreu i l'enorme quantitat de gent que et parla a la vegada. Hem vist que es molt millor als petits pobles. La veritat es que allà on anem cridem bastant l'atencio de tothom, també perquè ara es temporada baixa i no hi ha mes turistes a la vista, i molta gent s'apropa a saludar-nos o donar-nos la ma, ens miren molt i de tot arreu arriben crits de "hello!". Es una sensació un tant estranya ja que realment l'ùnic que volen, la majoria, es això, saludar-nos, i desprès se'n van amb un somriure.
A Bikaner vam visitar el primer fort de la ruta, el Junagarth Fort, on un entranyable guia ens va conduir pels seus racons i les habitacions del maharaja, plenes de motius daurats i vidres de colors.