De la ciutat de la mort a la ciutat de l'alegria

A l'India hi ha massa gent. Hi ha tanta gent que aquí ningú no importa res. Els carrers estan plens a tota hora de gent que camina en totes direccions, gent que treballa molt dur en condicions pèssimes i en les feines més inversemblants, i de molta gent que mira o espera no se sap què. Als seus ulls es veu soledat i la certa sensació de que només son un més entre 1200 milions, és a dir, res.

Aquí no hi ha un gran país explotador a sobre que posi traves, al contrari, l'India és un dels països amb un creixement econòmic més ràpid del món: el problema és que son massa. Els nuclis familiars si que son forts i en aquest entorn els grans son respectats i els petits son mimats, en el bon sentit.

Però amb els desconeguts no hi ha concessions, no es tenen gaire respecte ni mostren paciència o educació i un cop més resulta ser que hi ha tanta gent que no val la pena perdre el temps sent agradable. De manera que la vida fora de casa, qui la té, es fa encara més dura i salvatge.

Vam arribar a Varanasi de matinada, en un tren que va entrar a la ciutat recorrent els barris de la perifèria, que són d'entre els pobres els més pobres. Aquesta ciutat és una de les 7 ciutats més sagrades de l'India, però és especialment important per als hinduistes. Segons les seves creences, si desprès de morir les seves cendres són llençades a les aigües del riu Ganges, la seva ànima aconsegueix per fi l'alliberació, sortint per sempre de la gran roda de la vida, la mort i la reencarnació. Per aquest motiu tots els hindús desitgen morir a Varanasi i quan senten que s'acosta el moment decideixen peregrinar i esperar aquí.

En aquesta ciutat la mort es viu com un fet quotidià i a qualsevol hora del dia es veuen passar comitives d'homes que carreguen sobre les espatlles el cos d'un familiar. El cadàver va cobert d'una tela rosada i daurada i moltes flors i els homes van repetint un crit per allà on passen fins arribar al crematori. Arriben cadàvers de tot el país en els trens i fins i tot es poden veure a les baques dels cotxes.

A la vora del riu Ganges hi ha més de 50 ghats on les gents es reuneixen per fer les "puja", els rituals d'oració, al matí i al vespre. Dos d'aquests ghats son crematoris i funcionen 24 hores durant tot l'any. Al crematori de Manikarnika, el més gran, hi ha 7 pires funeràries envoltades de muntanyes de llenya i la cua de cossos que esperen ser incinerats. Quan s'acaba la cremació, les cendres es llencen directament al riu.

La imatge d'un crematori és una de les essències d'aquesta ciutat. Al seu voltant només hi ha homes. Les dones no participen mai en la cerimònia funerària ni la incineració. Per als hindús la mort no és una tragèdia sinó un nou començament o en aquest cas, l'alliberació final. Per tant l'acompanyament d'un familiar en aquest moment ha de ser en pau i serenitat. L'argument es que les dones son més apassionades i quan perden un ésser estimat ploren i criden trencant aquest ambient meditatiu.

Just al costat del crematori s'aixequen dos o tres edificis molt antics i completament en runes que funcionen com hospicis. En el seu interior, aquells que no tenen família i estan en les últimes, esperen la seva mort traient el cap per les portes i finestres i veient quin serà el següent pas. Ens conviden a entrar per visitar-lo però no ens sentim preparats. Difícilment podem imaginar una manera més horrible d'acabar una vida...

Al peu de les pires funeràries, ja dins l'aigua del riu, algunes persones es dediquen a recercar amb petites xarxes casolanes les joies d'or que no han cremat a la foguera i han estat llençades a l'aigua amb les cendres.

Centenars d'homes observen des de tot arreu i també un grup de turistes dispara fotografies furtives des d'una barca propera. En tot això es percep una part de morb i nosaltres decidim no participar d'això com una atracció turística, si no més aviat com un moment trist i de respecte. Sortim d'allà amb el cor encongit per un ambient tant dens i tant potent com aquest, havent vist prou per conèixer aquesta part de la seva cultura.

Els carrers de la part antiga de la ciutat, on ens allotgem, son un autèntic laberint de carrerons tan estrets que no poden passar vehicles de motor i si trobes una vaca de cara t'has d'estrènyer bé contra la paret per deixar-la passar. Les vaques índies practiquen una formidable resistència passiva.

Ens encanta perdre'ns durant hores descobrint petits mercats de fruites, artesans del marbre, venedors d'espècies... Una tarda, un d'aquests passeigs laberíntics ens porta a un dels principals ghats, on cada dia a la mateixa hora s'hi celebra una especial "puja".

Centenars de persones arriben lentament i es van col.locant allà on poden a l'espera que comenci la cerimònia. Alguns paguen una petita quantitat per veure-la millor des d'una barqueta. Uns nens caminen entre la multitud amb cistells carregats de flors i espelmes per qui vulgui fer una ofrena a la mare Ganga, el riu. D'un temple proper surten 7 monjos molt joves vestits amb les millors gales. Cadascun d'ells es col.loca sobre un dels 7 altars situats al ghat i així comença una cerimònia de música, fums d'encens, llum i colors, on tothom hi participa picant de mans i cantant. Poc a poc el riu, ja a les fosques, es va omplint de diminutes barquetes amb espelmes.

El riu Ganges és per aquesta gent l'escenari on corre la vida. En les seves aigües, 60.000 persones al dia preguen i fan els seus rituals, però també s'hi banyen, es renten les dents, fan les seves necessitats, llencen les seves deixalles, les cendres dels seus morts i també els cadàvers sencers de bebès, sadhus i vaques, ja que tots aquests es consideren purs i no necessiten la incineració per purificar la seva ànima.

Per aquest motiu, l'aigua del Ganges és totalment sèptica, sense oxigen dissolt, i la seva concentració de bacteris és 500 vegades superior al màxim recomanable! Uns dies més tard agafem un tren que ens portara durant 14 hores a Calcuta. L'estació de Varanasi, com totes, és un absolut desordre replet de gent però sorprenentment enmig de tot aquest caos el sistema de reserva i compra de bitllets, l'hora de sortida dels trens i els serveis que s'hi ofereixen estan perfectament organitzats i són molt eficients. Un cop a dins del tren i passats uns primers minuts on tothom busca el seu lloc, el viatge és agradable xerrant amb els veïns, la velocitat no és gaire alta i a certa hora els seients es van convertint en llits i s'apaguen els llums.

A la matinada següent arribem a Calcuta, creuem a l'altra banda del riu amb el ferry i una pluja torrencial ens acompanya mentre busquem hotel. Descobrim ràpid que Calcuta, i sobretot el carrer on ens allotjarem, esta plena d'espanyols. Aquesta ciutat i la missió de la Madre Teresa estan de moda i sembla que tothom ve a fer voluntariats al mateix lloc.
Calcuta té més de 16 milions d'habitants i encara conserva tota l'organització que els anglesos van deixar en herència. Ens trobem amb la ciutat més ordenada que hem vist fins ara. Però la dada es que Calcuta és la tercera ciutat més contaminada del món. I es veu ràpidament en l'aire irrespirable de molts carrers i el color gris i negre que ho cobreix tot. A més, les freqüents pluges fan que tot estigui ple d'humitats i les parets i voreres estan mig podrides. Una de les raons que ens porta aquí és aconseguir el visat per entrar a Bangladesh. A l'ambaixada ens hem de mostrar aduladors fins i tot amb la recepcionista i finalment en 24 hores ens el donen. El visat especifica la frontera per on s'ha d'entrar i sortir del país, el nombre de dies i el mitjà de transport que es farà servir. Tot és inflexible en principi. Però els nostres plans inclouen sortir de Bangladesh per l'extrem nord, una altra frontera, i desprès de pregar i fer la pilota una estona a l'oficial al càrrec, ens ho concedeixen.

Enmig d'aquests tràmits apareix un dia un personatge que parla un espanyol perfecte i que es convertirà en un bon amic, en Taraknath. Les seves ganes d'ajudar-nos i acompanyar-nos així com de millorar el seu espanyol i fer mil preguntes ens fan agafar-li un gran afecte. Segons ell som el seu regal d'aniversari, fa 30 anys!

Amb ell passem hores resolent dubtes de transcripció fonètica, pronunciació i accentuació de l'espanyol (en sap quasi més que nosaltres!), passejant per la ciutat, agafant el metro, visitant el Museu Indi, el temple de la deesa Kali i el Victòria Memorial, un immens monument en honor a la reina Victòria situat enmig d'un enorme parc que es considera el pulmó de Calcuta.

Aquesta ciutat acull també l'últim reducte de rickshaws tirats per homes que carreguen pesos enormes corrent descalços enmig de la pluja, el trànsit i les pedres. Molts d'ells es l'únic que tenen i desprès de moltíssimes hores treballant quan cau la nit fins i tot dormen asseguts al seu rickshaw.

Deixem enrere l'anomenada Ciutat de l'Alegria amb aquestes persones, els cavalls humans, somrient-nos sempre que passem tot i la pobresa i una vida tan dura com la seva.

El Taj Mahal i el retrobament amb la India

Ha arribat l'hora d'acomiadar-nos dels nostres amics francesos, l'Erwan i la Caroline i del nostre fabulós conductor, en Nandu, que amb el seu anglès macarrònic tant ens ha fet riure aquests dies.
L'última ciutat que teníem planificada en el tour, és on es troba la joia de l'India; està considerada una de les set meravelles del món: el Taj Mahal, una mega construcció d'una bellesa incomparable. Explica la llegenda que l'emperador Shah Jahan el va construir en homenatge a la seva difunta esposa. Tal va ser la seva tristesa que el cabell se li va tornar gris de la nit al dia. Va contractar un arquitecte persa i per tal que aquest comprengués el dolor que ell sentia i que volia transmetre amb la obra va assassinar la seva núvia. Poc després d'acabar la construcció el seu fill el va fer fora del tro i el va empresonar. L'emperador va acabar els seus dies en una cel.la on només podia mirar la seva estimada obra des de la finestra.
La ciutat d'Agra no té absolutament res més a veure que el Taj Mahal. És una ciutat força gran i com totes les que hem trobat a l'India, un absolut caos. Pobre, superpoblada i bruta.
El fet d'haver vist el Taj Mahal tantes vegades per televisió i en fotografies fa que quan arribes al seu davant et produeixi una sensació que no defrauda ningú. Primer et sembla que estàs veient una fotografia i desprès et sents petit i et saps dins d'aquella gran fotografia real.
La casualitat va fer que la visita fos en diumenge i per tant trobéssim que el 95% dels altres turistes eren indis. El curiós és que per a molts d'ells encara avui els sorprengui trobar dos occidentals de pell blanca i indumentàries diferents, sobretot amb les noies. Al principi mig d'amagat i amb timidesa van començar a fer-li fotografies a la Laura, passada una estona grups de 10 li demanaven fer-se fotos al seu costat; desprès d'una hora i més de 100 d'aquestes fotos vam considerar la opció de marxar a un petit restaurant des d'on podíem veure la posta de sol sobre el Taj Mahal des de la seva terrassa.
L'autentic viatge comença un cop acabem el tour i marxem sols. Hem decidit anar a Khajuraho, a uns 300 km d'Agra. Agafem un tren a l'estació principal i arribem amb una hora de retard a un poblet anomenat Jhansi, que té una estació on es poden veure reflectides totes les cares de l'India: animals per tot arreu menjant les escombraries que estan escampades pel terra, gent dormint a les andanes, altres fent les seves necessitats a la via, molta gent pidolant... i tot això enmig d'una calor sufocant i una pudor indescriptible.
A Khajuraho no es pot arribar en tren i ens veiem obligats a agafar un bus local de 5 hores atapeït de gent. Una cosa tan simple com comprar un bitllet a una taquilla, els indis la transformen en una baralla cos a cos. Ells no entenen de cues, s'acumulen davant de la finestreta i empenyen als que tenen al seu costat sense pietat, això sí, sense que això els faci enfadar-se ni molt menys barallar-se.
Khajuraho és un poblet petit i tranquil on es troben els famosos temples amb les postures del Kamasutra. Aquí és on ens hem trobat amb la cara més amable de la gent de l' India, aquella que estàvem buscant. Hem tornat a la essència del nostre viatge: barrejar-nos amb la gent als seus busos, als seus trens i estacions i parlar amb ells llargues estones, compartint dinars i chais.
Al segon dia d'estar al poble casi coneixíem a tothom, sabien com ens dèiem i quan ens movíem amb la bicicleta que havíem llogat ens saludàvem mútuament. Aquí també hem descobert l'increïble potencial que té aquesta nació en els seus joves. La gran majoria es dediquen al turisme o volen dedicar-s'hi i per tant s'esforcen en aprendre moltes llengües, i de quina manera! Hem pogut conversar en castellà tardes senceres asseguts en cadires al carrer veient caure la pluja dels monzons, aprofitant aquestes hores per donar lliçons de gramàtica a uns alumnes tan agraïts.
Una tarda a la part antiga del poble, on viuen les famílies més humils que dediquen el seu esforç a l'agricultura hem conegut a l' Aashtosh, un jovenet de 19 anys molt ben plantat que estudia Historia per ser guia i parla també un correcte castellà. Ens ensenya part dels temples que es troben al sud del poble i una escola que mitjançant donacions acull els petits mes pobres del poble. Dirigint-nos cap a casa seva per conèixer la seva família coincidim amb una cerimònia per celebrar el casament de dos joves. L'acte és molt festiu i alegre, tothom somriu, crida i balla.
L'Aashtosh té dos germans petits, un noi i una nena preciosa. El seu pare és fuster però també està iniciat en el ioga i la futurologia. La seva mare, gran dona, es cuida dels nens i de la casa i ens ensenya i convida a la seva humil llar. Passem una bona estona amb ells bevent un chai i xerrant, tot esperant que acabi la forta pluja per tornar al nostre hotel.
Al dia següent ens trobem un cop més amb aquesta família, ja que ens han convidat a dinar a casa seva. Com a senyal d'agraïment els comprem un dolços molt bons que son típics de l'India però bastant cars i només els prenen en ocasions especials. Als petits els encanten!
Dinem tots a terra amb la companyia d'aquesta família tan acollidora i quan acabem la dona li regala a la Laura una preciosa polsera pel peu i la germana petita li fa una típica pintura amb henna a la ma. Ens acomiadem d'ells amb una estranya sensació: per una banda estem molt contents i agraïts d'haver viscut aquesta experiència, però per altra banda estem tristos per haver desconfiat en un primer moment de les seves intencions.
L'últim dia abans de marxar del poble i abans de acomiadar-nos dels nostres amics, aprofitem per rebre una classe de massatge Ayurvedic de 3 hores. Ens la dona un vellet gurú molt afable que amaga una impressionant força als seus braços. Mentre la Laura prenia notes i feia algunes fotos, jo vaig patir uns dolors espantosos amb la pressió que exercia en els meus músculs i que es va veure alleujat al final amb una gran sensació d'autèntic relax.
Marxem contents de Khajuraho desprès d'haver vist uns temples meravellosos i també molt agraïts amb la seva gent per ajudar-nos a trobar els punts de proximitat que tant buscàvem.

Entre boscos i dunes, la ciutat rosa

Hem deixat enrere Ranakhpur i els seus impressionants temples jainistes i ens dirigim a través d'una sinuosa carretera de muntanya cap a Udaipur.
Udaipur és una ciutat envoltada pel llac Pichola i és coneguda com la Venècia d'Orient. Aquí va ser on es va rodar fa 30 anys la famosa pel-lícula de James Bond "Octopussy". Els restaurants que disposen de televisió la posen cada tarda orgullosos de veure la seva ciutat a la pel.lícula.
En els seus estrets i concorreguts carrers hem passejat durant uns dies, passant algunes estones amb un petit venedor d'essències naturals i el seu pare, entranyable com tots els pares orgullosos que ens trobem pel camí, i perdent-nos pel laberint del barri musulmà que es diferencia a simple vista per les vestimentes de la seva gent i on cada carreró acull una professió diferent. També aprofito per recuperar-me d'alguns problemes intestinals que arrossegava des de feia uns dies, tan comuns a l'India.

A Udaipur hem visitat també el palau de l'actual maharaja, on es poden veure mosaics de vidres de colors absolutament preciosos de mil formes, en especial els que representen galls d'indi amb tot detall. Una de les plàcides tardes on estem dinant a una terrassa, el monzó ens agafa per sorpresa i comença una tremenda tempesta. De sobte veiem com tothom surt al carrer, en especial els nens, a celebrar aquest esdeveniment. Totes les altres terrasses que veiem s'omplen de gent que surt a mullar-se sota la pluja, els nens juguen contents tirant-se pel terra...tot és una festa!

El nostre següent destí és Pushkar. Desprès de 7 llargues hores escoltant els pegadissos ritmes musicals hindús que tant li agraden al Nandu. Pushkar és la única ciutat de l'India on es venera a Brahma, el primer déu de la trinitat hindú. La llegenda diu que aquí Brahma va matar a un dimoni que atemoria la regió i en llençar el pètal de flor de lotus que havia utilitzat com a arma que va sorgir aquest llac sagrat.

En aquest petit poblet a la vora del llac hem trobat moments per descansar passejant i observant encuriosits les cerimònies als ghats, les escales que baixen al llac, i també refrescar-nos del calor abrasador, que al Rajhastan sovint arriba als 45 graus, a la piscina de l'hotel.

En aquests carrers es pot observar en viu el gran teatre de la vida que és qualsevol ciutat índia. En només uns moments veiem al nostre voltant una dona que s'arrossega sobre una fusta amb rodes, una vaca menja un tros de cartró, uns encantadors de serps toquen la flauta, un jove prepara un suc de canya amb una roda que fa de molí, uns nois caminen agafats de la mà, un sadhu dorm mig despullat a la vorera, un vell planxa roba a la seva botigueta, un home alimenta una vaca i l'acaricia en senyal d'oració...

Abans de marxar cap a Jaipur volíem aturar-nos a mig a conèixer la ciutat d'Ajmer. Lamentablement els nostres plans es frustren per uns disturbis ocorreguts al Punjab, la zona mes conflictiva del país. En una manifestació han mort 5 hinduistes i al dia següent la gran majoria de comerços estan tancats en senyal de respecte. Ens sorprèn veure com l'impacte d'aquestes morts arriba a paralitzar una zona bastant llunyana i tan gran com la que ens trobem.

La nostra arribada a Jaipur resulta un tant decebedor degut una vegada més al caos en el que ens trobem immersos i pràcticament no podem realitzar cap de les visites que tenim planejades a aquesta ciutat. Finalment decidim passar unes hores al Raj Mandir, considerat el cinema més important de l'India, i convidem amb nosaltres al Nandu per veure si ens pot explicar alguna cosa de la pel.lícula que lògicament és en idioma hindi. Durant tres hores ens introduïm en una bombolla de somni, tot un palau al seu interior, amb aire condicionat i un ambient molt més europeu del que ens esperàvem: tothom seu ordenadament als seients numerats i classificats per preu, silenci absolut... Veient l'interior i la vida exterior entenem una mica més perquè els indis són tan aficionats al cinema.

Ens apropem al Amber Palace, al Jantar Mantar, al Palau dels Vents... però allà on anem ens trobem imatges que desprès de tants dies colpejant els sentits ens fereixen i ens desanimen. Poc desprès, agafem un ciclorickshaw per tornar a l'hotel i el conductor resulta ser un home bastant gran i amb prou forces pot carregar amb el nostre pes. El camí que hem de recórrer fins l'hotel és llarg i en una rampa es dona per vençut. En aquest moment baixo i li ofereixo de conduir, fet que accepta tot esperonant-me " Maharaha good Maharaha", molt content va a la part de darrere cantant i rient sense parar; això ens fa somriure i alleuja els sentiments que teníem.

Marxem de Jaipur expectants per la nova pròxima visita: la que està considerada una de les 7 meravelles del món: El Taj Mahal