Una nova familia bengali

El que trobem a la ciutat de Chittagong és tot un regal i una experiència inoblidable.
Convidats pel Munna i la Saju, que vam conèixer a la platja de Cox's Bazar, passarem uns dies a casa seva amb tota la família i veïns, que des del primer moment ens omplen d'atencions i afecte. Per ells suposa un gran orgull i senyal de bona sort allotjar dos estrangers com nosaltres i tot un privilegi poder mostrar-nos la seva cultura i enorme hospitalitat.
La casa forma part d'una encantadora comunitat situada als suburbis de la ciutat, on pels seus carrers estrets només corren ciclo-rickshaws i vianants. En només dues habitacions viuen 7 persones: la mare, una dona d'impetuós caràcter que dirigeix estrictament la vida domèstica de la família però que a la vegada amaga una gran calidesa; el pare, un antic lluitador a la guerra per la independència de Bangladesh, més jove del que sembla, que emana la tendra fragilitat d'una persona que se sap malalta; en Saheen de 15 anys molt ben portats; en Munna i la seva dona Saju; en Rashid, que amb 27 anys ha assumit el paper de cap de família protector i supervisor de tots els detalls de la vida de cada membre de la família; i la més petita de 12 anys.
En un país d'absoluta majoria musulmana, aquesta família no és una excepció i per primera vegada ens trobem immersos en aquesta cultura que tenim tan a prop però que tant desconeixem. Les nostres enormes diferències culturals ens fan sentir estranys i còmodes, encuriosits i observats. Alguns prejudicis, positius o negatius, es converteixen en un descobriment o en la sorpresa de que les coses no sempre són el que nosaltres pensem o valorem, potser no tan bones les bones, ni tan dolentes les dolentes. Aquestes persones que caminen descalces no es toquen mai amb els peus, mengen fent servir només la seva mà dreta que prèviament han rentat al propi plat i aquesta mateixa mà fan servir per tocar, rebre o entregar coses, o posar-se-la al cor per saludar-te sincerament. Resen 5 cops al dia en la seva intimitat, quan per tota la ciutat ressonen altaveus amb una veu recitant verses del Cora.
Lògicament un dels aspectes que més ens ha cridat l'atenció i que esdevé un abisme entre les dues cultures és la figura de la dona. Poques són les dones que es veuen als carrers, restaurants o botigues, i les que ho fan van cobertes fins als ulls amb el burqa, però només quan es troben a les proximitats del seu barri. Quan es casen certament perden gran part de la seva llibertat i passen a ser pràcticament propietat de la família dels seus marits. Des de llavors viuen a la casa de la família d'ell i fan totes les funcions de servei a tots els membres. Necessiten permís masculí per fer qualsevol cosa: dels pares quan son solteres, dels marits o germans del marit quan es casen, i fins i tot dels seus fills quan son mares.
Des del primer dia vam veure com algun dels homes de la casa ens acompanyava a tot arreu en qualsevol activitat, mentre que les dones en contra de la seva voluntat ens esperaven a casa. Disgustats per això, en forma de preguntes innocents a vegades o directes i dures a segons qui, hem pogut parlar del tema amb algunes dones i també algun dels homes.
El fet és que a la pràctica elles accepten de bastant bon grat la seva condició. D'alguna manera saben que han perdut la seva llibertat, jo diria també la seva integritat com a persona, però se saben part d'una societat i cultura determinades amb totes les seves conseqüències i el seu paper és una de les coses amb les que han de viure. Per això em tracten amb admiració, sorpresa i sana enveja com a exemple de dona occidental independent i els explico com el paper social i econòmic de les dones a Europa ha evolucionat al llarg de la història, els motius i les conseqüències, i junts veiem com aquest canvi és molt probable que es doni també en la seva cultura... molt lentament en les pròximes generacions.
De tota manera la seva vida quotidiana no és certament una horrible presó, sinó que formen boniques comunitats de dones en la intimitat que cooperen entre si i en les parelles més joves fins i tot es veu com ells comencen a ajudar (minimament) a la cuina o a prendre decisions més consensuades.
Al cap i a la fi tampoc nosaltres podem apuntar amb el dit acusador quan al nostre país encara les dones cobren salaris més baixos i encara es respiren restes de masclisme ranci, per no parlar de les vergonyoses dades de violència domèstica.
Durant aquests dies hem pogut compartir una estoneta amb cada membre de l'extensa família, veïns, avis, cosins, amics propers i llunyans... i un gran nombre de persones que s'han apropat a la casa només per coneix-se'ns. Hem jugat amb els petits a cricket, hem ballat i cantat cançons típiques, hem après bastants paraules en bengali, ens han vestit amb els millors teixits tradicionals, hem jugat a jocs casolans, i fins i tot un dia vam cuinar per ells un plat de pasta italiana a la seva rudimentària cuina on van poder veure al David participant i algun home més es va afegir a l'activitat.
Hem passat llargues estones xerrant i observant els "estranys objectes" de les nostres motxilles a la llum de les espelmes durant els diaris talls d'electricitat i també sentint atents la història d'aquest país de la mà del més veterà de la família. Hem estat nit i dia envoltats per l'enorme calidesa d'aquestes persones que ens han abraçat, agafat la mà mentre caminàvem o acariciat els cabells mentre parlàvem, fins al punt de sobrepassar a vegades els nostres límits de contacte físic o necessitat d'intimitat. Ens han omplert també de regals que hem hagut d'acceptar sense lloc a negatives, tot i ser una família tan humil que realment no se'ls podia permetre.
El moment del nostre comiat final va ser especialment emotiu i tots junts ens vam abraçar i vam tararejar les notes de la cançó "Es l'hora dels adeus...". Entre llàgrimes es van acomiadar de nosaltres fent-nos saber que a partir d'ara teníem també una família a Bangladesh que ens esperava en la nostra pròxima visita, que érem els seus fills i germans. Ens van deixar com a últim regal la sensació potent d'haver rebut amor i hospitalitat pura d'unes persones desconegudes i desinteressades quan vam marxar aquella nit, desprès de sis nits, en un autobús en direcció a la capital, Dhaka.
A Dhaka només hem passat dos dies barrejant-nos amb els més de 20 milions de persones que omplen cada racó de la ciutat, circulant per carrers embossats de rickshaws, i hem aprofitat per visitar el fantàstic museu de la Guerra de Liberació que explica i mostra de manera molt gràfica la història d'aquest país i les atrocitats de la guerra, amb fotografies colpidores de víctimes, refugiats, etc...Com sol passar en aquest tipus d'escenaris, a Dhaka es veuen les dues cares de la moneda: la més absoluta pobresa i misèria conviu amb les noves construccions que intenten donar modernitat a una capital en ràpid desenvolupament, a les portes de l'impressionant hotel Sheraton desenes de nens, mutilats i persones majors coberts de brutícia pidolen i malviuen en una lluita diària de supervivència.
Passejant per l'animat ambient del port de Dhaka decidim canviar els nostres plans i agafar al dia següent un vaixell de principis de segle XX que ens portarà riu avall fins a la petita ciutat de Khulna, porta d'entrada al meravellós bosc de manglars de Sundarbans.