Manglars, arròs i una bicicleta

Deixem Dhaka per anar cap al sud en direcció a Khulna, la porta d'entrada a Sundarbans, un paradís de selva, vida salvatge i manglars que fa de frontera natural entre Bangladesh i l'India. La nostra última tarda a la ciutat l'aprofitem per aprovisionar-nos de fruites i galetes per la llarga travessa en vaixell que ens espera.
Hem triat aquest mitja de transport moguts més pel romanticisme que per la practicitat. Agafem un antic vaixell de vapor de principis de segle XX, tot i que actualment funciona amb un motor dièsel però encara conserva el seu antic mecanisme de propulsió amb un molí de pales. Aquest fet és el que el converteix en únic ja que nomès queden tres al món que funcionin amb aquest mecanisme, però també el fa especialment lent.

Diem adéu a l'estressant i superpoblada capital curiosament amb una sensació de calma absoluta. La posta de sol cau sobre el riu Buriganga mentre ens allunyen entre els barquers que remen pausadament, es comencen a veure els destells de les espelmes i les llums que s'encenen a les cases que voregen el riu i sonen de fons els fidels a les seves mesquites cridant les seves plegaries en la oració de la tarda. La situació ens produeix una sensació molt agradable i ens mostra una cara amagada de la ciutat.
El classisme és una herència que van deixar els anglesos i que segueix vigent tant a l'India com a Bangladesh. Degut a que s'han esgotat els bitllets en segona, ens veiem obligats a comprar un bitllet en primera classe. Ens reserva un camarot privat molt acollidor a la coberta davantera del vaixell i un servei de restaurant al més pur estil britànic. En contrast, a la part inferior del vaixell un centenar de persones s'amunteguen al terra entre la carrega.

Durant la travessa ens endinsem en la pura jungla en varies ocasions veient els poblats de cabanes on els seus habitants subsisteixen gràcies a la pesca, o naveguem per trams de riu que semblen oceans per la seva gran amplada. Cada parada que fem resulta un constant anar i venir de persones que carreguen sacs i bosses que han comprat a la ciutat per vendre als seus poblats. Per desembarcar no és necessari atracar a un gran port, sinó que qualsevol vaixell antic, oxidat i en desús serveix com a passarel·la.

Desprès de 29 hores de navegació arribem a Khulan, una ciutat de més de 3 milions d'habitants enmig de boscos i selva però que encara manté el seu esperit de poble. A 50km de Khulna hi ha Bagerhat, on està situada la famosa mesquita de les 60 cúpules, la més gran de Bangladesh anomenada Shaid Gumbad. Aquest poble no té massa encant llevat dels innumerables temples que s'amaguen en la frondositat de la selva. Així doncs, ens endinsem pels seus camins per la sorpresa dels seus habitants, que de ben segur no han vist mai cap estranger abans que nosaltres. A mida que penetrem en aquest paradís on es produeix un equilibri perfecte entre naturalesa, vida salvatge i presència humana, estem més atents a tots els pantanals que veiem a la vora del camí, ja que es sabuda la presencia d'alguns cocodrils que en ocasions han atacat a la població local.

En aquests països tan pobres i descuidats es sorprenent creuar-se sovint amb nens que vesteixen uniformes blancs immaculats. Enmig d'aquest escenari trobem una gran escola i tots els nens surten corrent de les aules per saludar-nos i convidar-nos a entrar. El seu director ens ensenya orgullós les classes plenes d'alumnes de totes les edats i com aquests s'aixequen i seuen varies vegades seguint les seves ordres. Pràcticament la totalitat dels nens no sap ubicar en un mapa el nostre país així que sortim a la pissarra a fer una petita classe de geografia.

Al dia següent sortim d'hora per tal d'apropar-nos el més possible als Sundarbans. El propòsit no es fàcil ja que no és època de visites turístiques i hem d'arribar a un poble per negociar amb els seus barquers, que no conten amb gaire bona fama. Sundarbans és un tresor natural dels que queden poca a la terra. Està considerat el bosc de manglars més gran del món i és la llar de moltes espècies: cocodrils, cobres, micos, ocells, cérvols... però l'autèntica estrella és sens dubte el tigre de Bengala. Aquest animal era present a les planes de l'India fa unes dècades però la caça va fer disminuir i fins i tot posar en perill l'especie. Des que es va protegir aquesta zona com a reserva nacional, representa un dels últims llocs per trobar aquest magnific animal en llibertat. Com que l'objectiu de veure'l el descartem per impossible, ens centrem en visitar un centre de cria i reintroducció de cocodrils que viuen en semi-llibertat. Les seves mirades profundes se'ns claven a l'interior i podem veure de prop la força i agressivitat d'aquest animal quan un dels guies que ens acompanya els llença un cranc viu i dos d'ells lluiten per menjar-se aquest apreciat àpat.

Els nostres últims dies a Bangladesh els dediquem a desplaçar-nos cap al nord, ja que el nostre visat està a punt d'expirar i sortirem per la frontera nord a Burimari. Intentem evitar els desplaçaments per carretera en la mida del possible per la perillositat que representen. Aquí la vida val ben poc i es veu en la seva forma de conduir. En més d'una ocasió hem hagut d'acabar a crits amb algun conductor imprudent que corria més del compte. Per desplaçar-nos de Khulna a Rajshahi utilitzem el tren: 200km en 8 hores! Les antigues locomotores angleses i el mal estat de les vies no donen per més. Degut als creixents atacs terroristes a l'India, la seguretat de tota la zona s'ha incrementat notablement i constantment veiem passar militars vigilant.

Arribem a Rajshahi després de recórrer la part mes rural del país. Esplanades immenses on es cultiva l'arros i el jute son el paisatge que ens acompanya aquests últims dies. Aquesta part del país és la més pobre i deprimida de totes i constitueix una societat totalment rural amb altes xifres d'analfabetisme i treball infantil.

aquí no han arribat infraestructures ni carreteres ni trens, no hi ha fàbriques com les que vam veure al sud on es produeix tota la roba que vestim a Europa, per tant tothom es dedica al cultiu i malviuen en barraques de bambú a mercè de vents i tempestes. Els últims pobles on parem a dormir se'ns fan bastant incòmodes, ja que pràcticament ningú parla angles i hem de sobreviure amb el poc bengalí que hem après. El turisme aquí és inexistent, de fet en tot el temps que hem estat a Bangladesh nomès ens hem creuat amb 4 turistes estrangers, de manera que els hotels i restaurants que trobem són deplorables i els desplaçaments interns es fan tan complicats que finalment decidim sortir del país uns dies abans del previst.

Diem adéu a Bangladesh desprès d'haver-lo recorregut de cap a peus, d'haver viscut experiències inoblidables amb les seves gents convivint a les seves llars, descobert les seves ciutats i els seus tresors naturals. Durant aquests 30 dies ens hem desplaçat en bus, jeep, rickshaw, lanxa, cavall, moto, vaixell... i fins i tot hem recorregut els últims 18km fins a la frontera dalt... d'una bicicleta!