De la ciutat de la mort a la ciutat de l'alegria

A l'India hi ha massa gent. Hi ha tanta gent que aquí ningú no importa res. Els carrers estan plens a tota hora de gent que camina en totes direccions, gent que treballa molt dur en condicions pèssimes i en les feines més inversemblants, i de molta gent que mira o espera no se sap què. Als seus ulls es veu soledat i la certa sensació de que només son un més entre 1200 milions, és a dir, res.

Aquí no hi ha un gran país explotador a sobre que posi traves, al contrari, l'India és un dels països amb un creixement econòmic més ràpid del món: el problema és que son massa. Els nuclis familiars si que son forts i en aquest entorn els grans son respectats i els petits son mimats, en el bon sentit.

Però amb els desconeguts no hi ha concessions, no es tenen gaire respecte ni mostren paciència o educació i un cop més resulta ser que hi ha tanta gent que no val la pena perdre el temps sent agradable. De manera que la vida fora de casa, qui la té, es fa encara més dura i salvatge.

Vam arribar a Varanasi de matinada, en un tren que va entrar a la ciutat recorrent els barris de la perifèria, que són d'entre els pobres els més pobres. Aquesta ciutat és una de les 7 ciutats més sagrades de l'India, però és especialment important per als hinduistes. Segons les seves creences, si desprès de morir les seves cendres són llençades a les aigües del riu Ganges, la seva ànima aconsegueix per fi l'alliberació, sortint per sempre de la gran roda de la vida, la mort i la reencarnació. Per aquest motiu tots els hindús desitgen morir a Varanasi i quan senten que s'acosta el moment decideixen peregrinar i esperar aquí.

En aquesta ciutat la mort es viu com un fet quotidià i a qualsevol hora del dia es veuen passar comitives d'homes que carreguen sobre les espatlles el cos d'un familiar. El cadàver va cobert d'una tela rosada i daurada i moltes flors i els homes van repetint un crit per allà on passen fins arribar al crematori. Arriben cadàvers de tot el país en els trens i fins i tot es poden veure a les baques dels cotxes.

A la vora del riu Ganges hi ha més de 50 ghats on les gents es reuneixen per fer les "puja", els rituals d'oració, al matí i al vespre. Dos d'aquests ghats son crematoris i funcionen 24 hores durant tot l'any. Al crematori de Manikarnika, el més gran, hi ha 7 pires funeràries envoltades de muntanyes de llenya i la cua de cossos que esperen ser incinerats. Quan s'acaba la cremació, les cendres es llencen directament al riu.

La imatge d'un crematori és una de les essències d'aquesta ciutat. Al seu voltant només hi ha homes. Les dones no participen mai en la cerimònia funerària ni la incineració. Per als hindús la mort no és una tragèdia sinó un nou començament o en aquest cas, l'alliberació final. Per tant l'acompanyament d'un familiar en aquest moment ha de ser en pau i serenitat. L'argument es que les dones son més apassionades i quan perden un ésser estimat ploren i criden trencant aquest ambient meditatiu.

Just al costat del crematori s'aixequen dos o tres edificis molt antics i completament en runes que funcionen com hospicis. En el seu interior, aquells que no tenen família i estan en les últimes, esperen la seva mort traient el cap per les portes i finestres i veient quin serà el següent pas. Ens conviden a entrar per visitar-lo però no ens sentim preparats. Difícilment podem imaginar una manera més horrible d'acabar una vida...

Al peu de les pires funeràries, ja dins l'aigua del riu, algunes persones es dediquen a recercar amb petites xarxes casolanes les joies d'or que no han cremat a la foguera i han estat llençades a l'aigua amb les cendres.

Centenars d'homes observen des de tot arreu i també un grup de turistes dispara fotografies furtives des d'una barca propera. En tot això es percep una part de morb i nosaltres decidim no participar d'això com una atracció turística, si no més aviat com un moment trist i de respecte. Sortim d'allà amb el cor encongit per un ambient tant dens i tant potent com aquest, havent vist prou per conèixer aquesta part de la seva cultura.

Els carrers de la part antiga de la ciutat, on ens allotgem, son un autèntic laberint de carrerons tan estrets que no poden passar vehicles de motor i si trobes una vaca de cara t'has d'estrènyer bé contra la paret per deixar-la passar. Les vaques índies practiquen una formidable resistència passiva.

Ens encanta perdre'ns durant hores descobrint petits mercats de fruites, artesans del marbre, venedors d'espècies... Una tarda, un d'aquests passeigs laberíntics ens porta a un dels principals ghats, on cada dia a la mateixa hora s'hi celebra una especial "puja".

Centenars de persones arriben lentament i es van col.locant allà on poden a l'espera que comenci la cerimònia. Alguns paguen una petita quantitat per veure-la millor des d'una barqueta. Uns nens caminen entre la multitud amb cistells carregats de flors i espelmes per qui vulgui fer una ofrena a la mare Ganga, el riu. D'un temple proper surten 7 monjos molt joves vestits amb les millors gales. Cadascun d'ells es col.loca sobre un dels 7 altars situats al ghat i així comença una cerimònia de música, fums d'encens, llum i colors, on tothom hi participa picant de mans i cantant. Poc a poc el riu, ja a les fosques, es va omplint de diminutes barquetes amb espelmes.

El riu Ganges és per aquesta gent l'escenari on corre la vida. En les seves aigües, 60.000 persones al dia preguen i fan els seus rituals, però també s'hi banyen, es renten les dents, fan les seves necessitats, llencen les seves deixalles, les cendres dels seus morts i també els cadàvers sencers de bebès, sadhus i vaques, ja que tots aquests es consideren purs i no necessiten la incineració per purificar la seva ànima.

Per aquest motiu, l'aigua del Ganges és totalment sèptica, sense oxigen dissolt, i la seva concentració de bacteris és 500 vegades superior al màxim recomanable! Uns dies més tard agafem un tren que ens portara durant 14 hores a Calcuta. L'estació de Varanasi, com totes, és un absolut desordre replet de gent però sorprenentment enmig de tot aquest caos el sistema de reserva i compra de bitllets, l'hora de sortida dels trens i els serveis que s'hi ofereixen estan perfectament organitzats i són molt eficients. Un cop a dins del tren i passats uns primers minuts on tothom busca el seu lloc, el viatge és agradable xerrant amb els veïns, la velocitat no és gaire alta i a certa hora els seients es van convertint en llits i s'apaguen els llums.

A la matinada següent arribem a Calcuta, creuem a l'altra banda del riu amb el ferry i una pluja torrencial ens acompanya mentre busquem hotel. Descobrim ràpid que Calcuta, i sobretot el carrer on ens allotjarem, esta plena d'espanyols. Aquesta ciutat i la missió de la Madre Teresa estan de moda i sembla que tothom ve a fer voluntariats al mateix lloc.
Calcuta té més de 16 milions d'habitants i encara conserva tota l'organització que els anglesos van deixar en herència. Ens trobem amb la ciutat més ordenada que hem vist fins ara. Però la dada es que Calcuta és la tercera ciutat més contaminada del món. I es veu ràpidament en l'aire irrespirable de molts carrers i el color gris i negre que ho cobreix tot. A més, les freqüents pluges fan que tot estigui ple d'humitats i les parets i voreres estan mig podrides. Una de les raons que ens porta aquí és aconseguir el visat per entrar a Bangladesh. A l'ambaixada ens hem de mostrar aduladors fins i tot amb la recepcionista i finalment en 24 hores ens el donen. El visat especifica la frontera per on s'ha d'entrar i sortir del país, el nombre de dies i el mitjà de transport que es farà servir. Tot és inflexible en principi. Però els nostres plans inclouen sortir de Bangladesh per l'extrem nord, una altra frontera, i desprès de pregar i fer la pilota una estona a l'oficial al càrrec, ens ho concedeixen.

Enmig d'aquests tràmits apareix un dia un personatge que parla un espanyol perfecte i que es convertirà en un bon amic, en Taraknath. Les seves ganes d'ajudar-nos i acompanyar-nos així com de millorar el seu espanyol i fer mil preguntes ens fan agafar-li un gran afecte. Segons ell som el seu regal d'aniversari, fa 30 anys!

Amb ell passem hores resolent dubtes de transcripció fonètica, pronunciació i accentuació de l'espanyol (en sap quasi més que nosaltres!), passejant per la ciutat, agafant el metro, visitant el Museu Indi, el temple de la deesa Kali i el Victòria Memorial, un immens monument en honor a la reina Victòria situat enmig d'un enorme parc que es considera el pulmó de Calcuta.

Aquesta ciutat acull també l'últim reducte de rickshaws tirats per homes que carreguen pesos enormes corrent descalços enmig de la pluja, el trànsit i les pedres. Molts d'ells es l'únic que tenen i desprès de moltíssimes hores treballant quan cau la nit fins i tot dormen asseguts al seu rickshaw.

Deixem enrere l'anomenada Ciutat de l'Alegria amb aquestes persones, els cavalls humans, somrient-nos sempre que passem tot i la pobresa i una vida tan dura com la seva.