Namaste Kathmandu

Arribem a Kathmandu després de llargues hores. Ens hem trobat aturats a la carretera durant 2 hores degut a una petita revolta dels habitants d'una aldea que han tallat el camí. Els maoistes tenen ocupats uns terrenys del poble i reclamen el seu desallotjament per poder recuperar-los. No és una situació excessivament tensa, els maoistes han passat a formar part del govern després de molts anys de violència i ara les coses estan molt més calmades. Tothom està a l'expectativa per veure que depara el futur proper. Passem aquestes hores asseguts a la vora de la carretera amb una filera enorme de camions i autobusos, xerrant animadament amb els nostres amics, Verònica i Ian, d'Argentina i Irlanda, que ens acompanyaran durant uns quants dies a la ciutat.

L'arribada a Kathmandu ens sorprèn, més que res perquè ràpidament ens trobem a la zona més cèntrica i turística de la ciutat, Thamel, i els carrers estan replets de botigues de trekking, agencies de rafting, botigues de roba neo-hippie, souvenirs, llibres... i un miler de bars i restaurants al més pur estil western. No és l'ambient que busquem en els nostres viatges però només seran uns dies...

Una altra situació ens sorprèn tristament. Kathmandu va ser durant els anys 60 i 70 un paradís hippy on molts van trobar un lloc on retirar-se del món i drogar-se. L'herència que van deixar de tot allò consisteix en molts nepalis que van descobrir les drogues i ara hi estan enganxats. Al mateix carrer on es passegen els turistes en grups, desenes de nens hi viuen dormint a les voreres i esnifant cola, i cada 10 metres algú s'acosta sigilosament oferint tot tipus de mercancia -fins i tot una d'aquestes persones ens diu en una ocasió "drogues?...no?...trekking?"-

Es una de les imatges més contraposades que hem vist mai i realment resulta un drama que amb prou feines imaginem. Molts d'aquests nens són abandonats per les seves mares que els porten des d'algun poblat i els deixen a la ciutat. Passen el dia recollint cartrons i captan galetes a les portes del supermercat. Quan algú els hi compra, automàticament les venen al propi vigilant de la botiga i amb els diners compren més drogues. Així caminen amb dificultat i es mouen com ombres enmig dels americans i europeus comprant samarretes "I love Nepal".
Ens costa de creure que un govern tan interessat en recuperar el turisme i formar-se una imatge no controli per a res tot el tràfic de drogues que es dóna de forma descarada al nucli més turístic del país.

Una de les activitats comercials cada vegada més comuns a Kathmandu és la venda majorista de roba i complements per a exportar. Moltes persones, sobretot propietaris de petits comerços, viatgen fins aquest país on és pot comprar molt barato i de molt bona qualitat coses que a Europa es venen molt cares. Coneixem a un noi basc que fa 10 mesos que viatja i ara està comprant una bona quantitat de roba per a una paradeta a un mercat de Nadal a Granada. Durant uns dies l'acompanyem i ajudem en les seves compres, temptats cada cop més a fer el mateix en un futur!

Caminem pels carrers de Kathmandu en direcció a Durbar Square admirats per tots i cada un dels edificis que trobem, tots antiquíssims i preciosos, amb finestres treballadíssimes; temples per tot arreu, venedors ambulants, banderetes budistes que pengen de totes les teulades i les cares de la gent, sobretot dels més vells.

Una visita que ens deixa bocabadats és la gran stupa de Bodnath, una de les imatges més típiques que es tenen de Nepal. Es troba en una gran plaça rodona formada per edificis del segle XVI i molts temples, i al seu voltant centenars de persones reciten els seus mantres fent rodar les rodes d'oració mentre caminen en sentit horari. La sensació general és molt potent, ja que podem veure els vestits típics de moltes zones del país, com totes aquestes persones estan concentrades en els seus pensaments reunides al peu d'una stupa enorme i com tots els colors de les banderes i els vestits i les cases es barregen creant un ambient tan especial. Ens atrevim a comparar aquesta sensació amb la que se sent davant el Taj Mahal a l'India.

Uns dies més tard lloguem una moto per poder recórrer còmodament una part de la vall de Kathmandu. Enfilem cap al sud i descobrim poblets amagats on podem veure la vida real de les aldees Newaris. L'aire és relaxat i tothom fa les seves feines al carrer, treballen el blat, la llana, l'arròs, la fusta...
Els paisatges que anem recorrent són increïbles, amb grans muntanyes i valls solcats per rius i grans terrasses d'arròs, tot d'un color verd brillant.

Descobrim davant nostre un enorme temple budista, on un simpàtic monjo ens convida a entrar. El que trobem al seu interior era inimaginable per nosaltres: tota la sala està decorada amb milers de dibuixos fets a mà de milers de colors vius, grans figures de déus és troben a les parets laterals i al fons de tot, il·luminat pel sòl que deixa passar una finestra al sostre, una estàtua daurada de Buda d'uns 20 metres presideix el temple. Davant seu una foto del Dalai Lama ben somrient. Caminem descalços i silenciosos pel seu interior escoltant les explicacions de l'amable monjo que fins i tot ens permet fer algunes fotografies.
Quan marxem amb la moto camí avall un grup de monjos de diferents edats ens diu adéu des de la terrassa del seu jardí... zen.

Nepal, elefants i rinoceronts

Tot es possible a l'India... Everything is possible in India... Aquesta expressió l'hem sentit en moltes ocasions i cada dia que passa la creiem més certa... Un total de 52 hores ens permeten arribar al Nepal.
Hem hagut de creuar un cop més el nord de l'India per culpa de les grans inundacions que han derruït la carretera que uneix el nord-est de l'India amb Kathmandu. Recorrem en autobús tota la província de Bihar, una de les més pobres de l'India, que també s'ha vist afectada per les inundacions amb més de 2 milions de persones desplaçades.

Els seus pobles ens transporten a l'India més rural i retardada que hem vist fins ara, ens dona la sensació d'estar 100 anys enrere, de tornar als orígens. Les cases de fang estan cobertes d'excrements de vaca, no hi ha aigua ni electricitat, i al seu voltant bous, gallines, vaques i cabres mengen o dormen tranquil·lament, els nens corren i juguen i els grans treballen al camp o cuiden dels petits. La vida corre a poc a poc. Tots formen part del seu micromon i la seva funció és essencial per la supervivència dels altres. Un foc a terra a l'entrada de cada casa serveix per cuinar. Tot sembla més fàcil i simple per aquestes gents que viuen d'aquesta manera tan arcaica.
La ciutat de Patna és el nostre enllaç per esperar un bus nocturn que ens porta fins a la frontera amb Nepal durant 8 hores per una carretera sense asfaltar plena de bots i sotracs, on poder dormir es fa pràcticament impossible.

Arribem a la frontera de matinada on esperem poder canviar rupies per dòlars per poder pagar el vista de Nepal, ja que només s'accepta el pagament amb dòlars. Ràpidament tots els conductors de rickshaw ens assalten en baixar del bus, un d'ells ens explica que coneix algú que ens pot canviar moneda. El banc està tancat i ens hauriem d'esperar 5 hores, així que anem a veure'l per tal d'agilitzar tots els tràmits. Resulta ser un lladre que ens demana un tipus de canvi on perdem molts diners així que li diem adéu.

Ingènuament pensem en anar a l'oficina d'immigració per tal de trobar una solució més raonable i ens trobem amb un oficial indi acabat de llevar i amb poques ganes de treballar, que també ens ofereix canviar-nos els diners a un canvi desorbitat. No donem crèdit al que sentim i ens trobem entre dues fronteres. L'oficial ens està proposant una cosa que és il·legal i de la que treurà un gran benefici. Corrupció en estat pur.

Bastant indignats marxem d'aquella oficina improvisada enmig del carrer i creuem la barrera que separa els dos països disposats a entrar a la banda de Nepal per buscar més solucions. De fet estem entrant de forma il·legal al país ja que no tenim el segell de sortida de l'India, però en aquests llocs tot s'hi val. En dues ocasions se'ns acosten homes per oferir-nos el canvi en millors condicions, però sense deixar d'intentar enganyar-nos. Els oficials nepalís son bastant més simpàtics però no ofereixen una altra solució, tots estan al mateix doble negoci. Novament ens neguem en banda a pagar un sobresou a aquestes persones i amb molta delicadesa els demanem permís per entrar fins al primer poble de Nepal per trobar un caixer i poder treure els diners en rupies nepalís i pagar així.

Durant aquests primers 4km un altre home ens ofereix els seu canvi i desprès de negociar fem el canvi amb ell amb una comissió de només 200 rupies. Al seu voltant ens troben els seus germans i nebots que son els mateixos que hem anat trobant durant tot el mati intentant enganyar-nos. Tornem satisfets i sorpresos amb la nostra pròpia perseverança i capacitat de negociació fins al primer oficial indi per segellar els passaports. Visiblement decebut per haver-se quedat sense negoci ens diu adéu de mala gana, igual que els oficials nepalis que donaven per fet un negoci fàcil per l'estupidesa de demanar un visat en una moneda que cap viatger porta a sobre.

A mida que ens acostem al poble de Chitwan el paisatge canvia radicalment, la selva i les primeres muntanyes apareixen de fons. Chitwan és una reserva de vida salvatge, la més important de Nepal. Venim atrets pels seus paratges incomparables i animals, però d'entre tots sobretot pels elefants. En aquest poble hi ha un centre de cria i ensinistrament d'aquests increïbles animals, que formen part de la vida diària dels seus habitants col.laborant en tot tipus de feines i atraccions turístiques.
Només arribar al poble els veiem caminar lentament amb els seus propietaris pels camins que separen els camps d'arròs. Aquí es mouen més persones dalt d'un elefant que dalt de qualsevol vehicle de motor.

Una de les coses que més il.lusió ens fan i que en pocs llocs del món es pot fer és banyar-nos amb els elefants al riu. Els seus assistents els porten cada mati per refrescar-los i netejar-los i podem pujar dalt de l'elefant i deixar que ens banyi tirant aigua sobre nosaltres amb la seva trompa. Les aigües d'aquest riu estan plenes de cocodrils i no és possible nedar, però dalt d'un elefant no hi ha cap perill perquè els cocodrils no s'hi acosten. Es sorprenent sentir el moviment lent d'un elefant de 5 tones i com és comporta dolçament i amb una delicadesa absoluta, obeint com si fos un gosset.

Una de les activitats que fem és agafar un jeep que ens endinsa al parc fins una torre d'observació situada al bell mig de la selva on passarem una nit fent vivaç a l'espera de que apareguin els rinoceronts, algun ós, cérvols o inclús si tenim sort, el tigre. Veure el tigre en llibertat és com a tot arreu una missió gairebé impossible però el nostre simpàtic guia ens ofereix una solució per augmentar les possibilitats de veure el tigre en acció però que rebutgem. Es tracta de portar una pobre cabra i lligar-la a un arbre com a esquer pel tigre. No acceptem la proposta per ètica i ens disposem a passar la nit amb els ulls ben oberts.

No estem de sort perquè una tempesta descarrega amb força obligant a tots els animals a amagar-se als seus refugis, però vivim una nit única i inexplicable en una foscor completa interrompuda per les potents descàrregues elèctriques dels llamps que fan que tot s'il·lumini de sobte com si fos de dia, i observem aquest espectacle de llums i el so de la forta pluja sobre els altres sons de la selva. Poques son les hores que hem dormit, i al llevar-nos baixem de la torre amb tranquil·litat però sense allunyar-nos massa ja que sabem que no hi ha barreres que ens separin dels tigres o lleopards i que ens trobem al seu territori, a casa seva.

Al dia següent a la tarda agafem les bicicletes i ens apropem fins al centre de cria, on podem veure els petits elefants acabats de néixer que mamen de les seves mares i donen els seus primers passos, sempre vigilant al voltant per l'amenaça dels elefants salvatges que s'acosten al centre en època de cria per aparellar-se amb les femelles que hi viuen.

Un magnific elefant de 25 anys ens porta a fer una altra de les activitats que ofereix el parc, un safari per observar tota la seva vida salvatge de prop. És la millor manera de moure's per dins el parc, ja que l'elefant dóna seguretat i protecció però també permet observar els altres animals ben de prop, ja que aquests no fugen en la seva presència i simplement l'ignoren. Sembla que tots saben que és un animal noble i inofensiu que porta dos humans bocabadats a sobre que no molestaran. Així podem observar a menys de 3 metres de distància diferents tipus de cérvols i finalment una de les estrelles del parc, el rinoceront. Caminant sense problemes entre els arbres i sobre el fang el nostre elefant-apisonadora ens acosta a una petita clariana on una mare rinoceront i la seva cria descansen a l'ombra. Es increïble veure aquest animal de formes prehistòriques que ni s'immuta quan estem tan a prop que casi el podríem tocar. Ens movem en silenci sentint només els passos pesats del nostre elefant i els sons de tots els ocells que habiten aquesta jungla.

Passem uns dies molt bonics i relaxants, però a la vegada excitants i plens de coses noves, en aquest poble on han sabut trobar l'equilibri perfecte entre natura i turisme, on els locals continuen la seva vida exactament com era abans dels turistes i l'entorn natural es conserva intacte.

Feliz cumpleaños mami!!

Te quiero!

Darjeeling, territori Gorkhaland

Tal com deixem Bangladesh tornem a trobar-nos amb la feixuga burocràcia índia. La cerimònia de revisar i segellar el nostre passaport ocupa 2 hores i implica unes 10 persones. Gran part d'aquest temps és pura curiositat mirant dissimuladament els estranys segells dels altres països on hem estat o també intentant desxifrar quina de totes aquelles paraules és el nostre nom.
L'oficial al càrrec gaudeix fent-nos repetir fins a dues vegades els formularis d'entrada i finalment, quan els papers han passat per totes aquestes mans, podem entrar de nou a l'India.
I aquesta vegada ho farem d'una manera clàssica i romàntica: en un Ambassador blanc de més de 40 anys que ens porta fins a Siliguri, al nord-est del país. Des d'aqui ràpidament trobem un jeep-taxi cap a Darjeeling.
Els escenaris de l'India són interminables, i un cop més, durant el nostre cami cap a Darjeeling, el paisatge canvia radicalment i passem de la gran plana a les primeres muntanyes de l'Himalaya. En pocs minuts ascendim per una carretera altíssima que va deixant enrere grans valls, cascades i plantacions de te, per endinsar-se gairebé de sobte en la pesada boira que envolta Darjeeling.
En poques hores també hem passat de la calor abrasadora a l'aire fresc i net d'aquesta petita ciutat situada a més de 2000m.
Darjeeling ens enamora de seguida per l'ambient de poble d'alta muntanya, la olor a llenya, les casetes de pedra i els seus habitants somrients d'aspecte asiàtic embolicats en gruixudes robes típiques.
Aquesta ciutat, mundialment coneguda pel seu famos te, es un autentic crisol de cultures, religions i pobles. Hi conviuen en harmonia 4 religions amb els seus respectius rituals i temples: hindús, cristians, musulmans i budistes. En algun moment del dia sona la caragola del lama, la campaneta d'un sadhu o les campanades d'una església que crida a missa. Aquí es troben també indis vinguts d'altres estats, indis d'origen nepali, immigrants nepalis i refugiats tibetans.
Certament sembla un altre país i sovint és fa estrany recordar que seguim estant a l'India.
Es dóna el cas a més, que els habitants d'aquesta zona se senten diferents i reclamen la independència respecte a l'estat de West Bengal, al qual pertanyen actualment. Reclamen per ells l'estat de Gorkhaland en reconeixement a una història, cultura i població absolutament diferents de les terres llanes. En el passat aquesta reivindicació es va fer per la força i de forma violenta però anys més tard i amb un canvi de lider, segueixen la filosofia de Gandhi de desobediència civil i no-violència. Cada dia a les 10h del mati una entranyable manifestació pacífica recorre els carrers de la ciutat amb les seves banderes cantant apassionadament "we want Gorkhaland!!".
Ens prenem els dies a Darjeeling amb calma i sense preses per marxar, gaudint del seu magnífic te, la seva gent encantadora i el seu clima. Apreciem també en certa manera tornar a la "civilització" desprès del temps a Bangladesh, on tot torna a ser -relativament- més fàcil: idioma, transports... i on podem tornar a gaudir de la gran varietat de la cuina índia i ara també nepali.
Tot i que reconeixem part de la seva funció, en general no ens agraden els parcs zoològics, però el zoo de Darjeeling té bona fama i acull algunes espècies himalayes que no volem deixar de veure. Realment, la majoria dels animals no es troben en gàbies sinò que corren bastant plàcidament en parcel.les tancades al propi bosc, és a dir, un entorn més proper al natural i lògicament molt més gran que una trista gàbia.
Així, observem meravellats des de la distància el petit panda vermell, l'imponent ós negre dels himalayes, el llop tibetà, el yak, el lleopard de les neus i l'impressionant tigre de bengala. Cap a migdia a començat a ploure i la boira s'ha fet més densa, però no ens volem moure d'allà quan sentim la veu profunda d'aquest animal amagat al bosc. De sobte, a uns 20 metres de nosaltres apareix d'entre els arbres un enorme tigre cantant una antiga canço de selva, ens mira i s'endinsa a la seva cova a l'aixopluc de la pluja. Aquest so tan potent i aquesta imatge ens produeixen una sensacio indescriptible.
Al mateix recinte del zoo visitem també el museu de l'Institut de Muntanyisme de l'Himalaya dedicat a l'Everest, la seva història i la figura de Tenzin Norgay, el sherpa que va acompanyar Edmund Hillary en la primera ascensió a l'Everest l'any 1953 i que va passar els seus últims anys a Darjeeling com a director d'aquesta institució. Es pot veure també el material que es feia servir en aquella època i moltes de les eines i peces originals que vestien els dos escaladors durant la famosa ascensió.
Una altra visita entranyable resulta ser la que fem al Centre de Refugiats Tibetans, una petita aldea amagada al bosc que va començar fa molts anys amb només 4 persones que rebien tots aquells tibetans que arribaven condicions pèssimes en busca d'ajuda a l'India i que avui es tot un exemple d'autogestió. Vam poder visitar les seves plantacions de te, la guarderia i els tallers on artesans i artesanes d'avançada edat treballen el cuir, esculpeixen la fusta i com la llana en brut passa per la rueca, es carda i transforma en fil, i passa per les amoroses mans d'unes senyores tendres i somrients que li donen forma de mitjons, guants, jerseis o fins i tot bellissimes catifes que triguen mesos en acabar. Tot això es ven a les botigues de souvenirs de la ciutat tancant així un cicle de comerç just.
Deixem Darjeeling durant uns dies per fer una escapada a l'estat de Sikkim, situat més al nord entre Nepal, China i Bhutan i pel qual fins i tot es necessita un permis especial ja que és una zona relativament conflictiva i militaritzada on no corren gaires turistes. Venim a aquesta zona tan amagada i oblidada de l'India atrets pels seus paisatges, les possibilitats de fer bons trekkings i sobretot les seves prometedores vistes al Khanchenzonga.
Els únics camins que uneixen els seus poblets són vertiginosos ports de muntanya i els únics vehicles que els recorren són uns jeeps compartits que fan de taxi carregant fins a 14 persones en carreteres altíssimes que pugen i baixen constantment, tapades de boira i pluja i els pneumàtics més llisos que els d'un formula 1. Això si, en cap moment rellisca ni mostra la més minima falta de potencia... Tampoc falten en aquesta època de monzó les esllavissades de terra, que tallen camins durant hores fins que una multitud neteja la carretera de manera gairebé manual.
Realment aquest monzó no ens ha molestat gaire en tot el viatge, però aquí sí que es fa notar amb pluja diària i una boira densa i constant que fa que l'ùnic que es vegi sigui una gran pantalla blanca. Tot i això intentem seguir els nostres plans i caminem durant hores per camins que recorren pobles i boscos esperant que les grans muntanyes apareguin en algun moment davant nostre. Pocs dies desprès decidim rendir-nos i tornar a Darjeeling en busca d'una treva climàtica.
De nou a la ciutat i amb intencio d'anar cap a Kathmandu per la carretera de l'est, ens assabentem que aquestes pluges han colpejat mes fortament altres zones de l'India i Nepal i que les connexions per carretera es troben tallades de manera indefinida. Així doncs, ens veiem obligats a fer una gran volta i moltes hores d'autobús per entrar a Nepal des d'un altre punt fronterer.