Manglars, arròs i una bicicleta

Deixem Dhaka per anar cap al sud en direcció a Khulna, la porta d'entrada a Sundarbans, un paradís de selva, vida salvatge i manglars que fa de frontera natural entre Bangladesh i l'India. La nostra última tarda a la ciutat l'aprofitem per aprovisionar-nos de fruites i galetes per la llarga travessa en vaixell que ens espera.
Hem triat aquest mitja de transport moguts més pel romanticisme que per la practicitat. Agafem un antic vaixell de vapor de principis de segle XX, tot i que actualment funciona amb un motor dièsel però encara conserva el seu antic mecanisme de propulsió amb un molí de pales. Aquest fet és el que el converteix en únic ja que nomès queden tres al món que funcionin amb aquest mecanisme, però també el fa especialment lent.

Diem adéu a l'estressant i superpoblada capital curiosament amb una sensació de calma absoluta. La posta de sol cau sobre el riu Buriganga mentre ens allunyen entre els barquers que remen pausadament, es comencen a veure els destells de les espelmes i les llums que s'encenen a les cases que voregen el riu i sonen de fons els fidels a les seves mesquites cridant les seves plegaries en la oració de la tarda. La situació ens produeix una sensació molt agradable i ens mostra una cara amagada de la ciutat.
El classisme és una herència que van deixar els anglesos i que segueix vigent tant a l'India com a Bangladesh. Degut a que s'han esgotat els bitllets en segona, ens veiem obligats a comprar un bitllet en primera classe. Ens reserva un camarot privat molt acollidor a la coberta davantera del vaixell i un servei de restaurant al més pur estil britànic. En contrast, a la part inferior del vaixell un centenar de persones s'amunteguen al terra entre la carrega.

Durant la travessa ens endinsem en la pura jungla en varies ocasions veient els poblats de cabanes on els seus habitants subsisteixen gràcies a la pesca, o naveguem per trams de riu que semblen oceans per la seva gran amplada. Cada parada que fem resulta un constant anar i venir de persones que carreguen sacs i bosses que han comprat a la ciutat per vendre als seus poblats. Per desembarcar no és necessari atracar a un gran port, sinó que qualsevol vaixell antic, oxidat i en desús serveix com a passarel·la.

Desprès de 29 hores de navegació arribem a Khulan, una ciutat de més de 3 milions d'habitants enmig de boscos i selva però que encara manté el seu esperit de poble. A 50km de Khulna hi ha Bagerhat, on està situada la famosa mesquita de les 60 cúpules, la més gran de Bangladesh anomenada Shaid Gumbad. Aquest poble no té massa encant llevat dels innumerables temples que s'amaguen en la frondositat de la selva. Així doncs, ens endinsem pels seus camins per la sorpresa dels seus habitants, que de ben segur no han vist mai cap estranger abans que nosaltres. A mida que penetrem en aquest paradís on es produeix un equilibri perfecte entre naturalesa, vida salvatge i presència humana, estem més atents a tots els pantanals que veiem a la vora del camí, ja que es sabuda la presencia d'alguns cocodrils que en ocasions han atacat a la població local.

En aquests països tan pobres i descuidats es sorprenent creuar-se sovint amb nens que vesteixen uniformes blancs immaculats. Enmig d'aquest escenari trobem una gran escola i tots els nens surten corrent de les aules per saludar-nos i convidar-nos a entrar. El seu director ens ensenya orgullós les classes plenes d'alumnes de totes les edats i com aquests s'aixequen i seuen varies vegades seguint les seves ordres. Pràcticament la totalitat dels nens no sap ubicar en un mapa el nostre país així que sortim a la pissarra a fer una petita classe de geografia.

Al dia següent sortim d'hora per tal d'apropar-nos el més possible als Sundarbans. El propòsit no es fàcil ja que no és època de visites turístiques i hem d'arribar a un poble per negociar amb els seus barquers, que no conten amb gaire bona fama. Sundarbans és un tresor natural dels que queden poca a la terra. Està considerat el bosc de manglars més gran del món i és la llar de moltes espècies: cocodrils, cobres, micos, ocells, cérvols... però l'autèntica estrella és sens dubte el tigre de Bengala. Aquest animal era present a les planes de l'India fa unes dècades però la caça va fer disminuir i fins i tot posar en perill l'especie. Des que es va protegir aquesta zona com a reserva nacional, representa un dels últims llocs per trobar aquest magnific animal en llibertat. Com que l'objectiu de veure'l el descartem per impossible, ens centrem en visitar un centre de cria i reintroducció de cocodrils que viuen en semi-llibertat. Les seves mirades profundes se'ns claven a l'interior i podem veure de prop la força i agressivitat d'aquest animal quan un dels guies que ens acompanya els llença un cranc viu i dos d'ells lluiten per menjar-se aquest apreciat àpat.

Els nostres últims dies a Bangladesh els dediquem a desplaçar-nos cap al nord, ja que el nostre visat està a punt d'expirar i sortirem per la frontera nord a Burimari. Intentem evitar els desplaçaments per carretera en la mida del possible per la perillositat que representen. Aquí la vida val ben poc i es veu en la seva forma de conduir. En més d'una ocasió hem hagut d'acabar a crits amb algun conductor imprudent que corria més del compte. Per desplaçar-nos de Khulna a Rajshahi utilitzem el tren: 200km en 8 hores! Les antigues locomotores angleses i el mal estat de les vies no donen per més. Degut als creixents atacs terroristes a l'India, la seguretat de tota la zona s'ha incrementat notablement i constantment veiem passar militars vigilant.

Arribem a Rajshahi després de recórrer la part mes rural del país. Esplanades immenses on es cultiva l'arros i el jute son el paisatge que ens acompanya aquests últims dies. Aquesta part del país és la més pobre i deprimida de totes i constitueix una societat totalment rural amb altes xifres d'analfabetisme i treball infantil.

aquí no han arribat infraestructures ni carreteres ni trens, no hi ha fàbriques com les que vam veure al sud on es produeix tota la roba que vestim a Europa, per tant tothom es dedica al cultiu i malviuen en barraques de bambú a mercè de vents i tempestes. Els últims pobles on parem a dormir se'ns fan bastant incòmodes, ja que pràcticament ningú parla angles i hem de sobreviure amb el poc bengalí que hem après. El turisme aquí és inexistent, de fet en tot el temps que hem estat a Bangladesh nomès ens hem creuat amb 4 turistes estrangers, de manera que els hotels i restaurants que trobem són deplorables i els desplaçaments interns es fan tan complicats que finalment decidim sortir del país uns dies abans del previst.

Diem adéu a Bangladesh desprès d'haver-lo recorregut de cap a peus, d'haver viscut experiències inoblidables amb les seves gents convivint a les seves llars, descobert les seves ciutats i els seus tresors naturals. Durant aquests 30 dies ens hem desplaçat en bus, jeep, rickshaw, lanxa, cavall, moto, vaixell... i fins i tot hem recorregut els últims 18km fins a la frontera dalt... d'una bicicleta!

Una nova familia bengali

El que trobem a la ciutat de Chittagong és tot un regal i una experiència inoblidable.
Convidats pel Munna i la Saju, que vam conèixer a la platja de Cox's Bazar, passarem uns dies a casa seva amb tota la família i veïns, que des del primer moment ens omplen d'atencions i afecte. Per ells suposa un gran orgull i senyal de bona sort allotjar dos estrangers com nosaltres i tot un privilegi poder mostrar-nos la seva cultura i enorme hospitalitat.
La casa forma part d'una encantadora comunitat situada als suburbis de la ciutat, on pels seus carrers estrets només corren ciclo-rickshaws i vianants. En només dues habitacions viuen 7 persones: la mare, una dona d'impetuós caràcter que dirigeix estrictament la vida domèstica de la família però que a la vegada amaga una gran calidesa; el pare, un antic lluitador a la guerra per la independència de Bangladesh, més jove del que sembla, que emana la tendra fragilitat d'una persona que se sap malalta; en Saheen de 15 anys molt ben portats; en Munna i la seva dona Saju; en Rashid, que amb 27 anys ha assumit el paper de cap de família protector i supervisor de tots els detalls de la vida de cada membre de la família; i la més petita de 12 anys.
En un país d'absoluta majoria musulmana, aquesta família no és una excepció i per primera vegada ens trobem immersos en aquesta cultura que tenim tan a prop però que tant desconeixem. Les nostres enormes diferències culturals ens fan sentir estranys i còmodes, encuriosits i observats. Alguns prejudicis, positius o negatius, es converteixen en un descobriment o en la sorpresa de que les coses no sempre són el que nosaltres pensem o valorem, potser no tan bones les bones, ni tan dolentes les dolentes. Aquestes persones que caminen descalces no es toquen mai amb els peus, mengen fent servir només la seva mà dreta que prèviament han rentat al propi plat i aquesta mateixa mà fan servir per tocar, rebre o entregar coses, o posar-se-la al cor per saludar-te sincerament. Resen 5 cops al dia en la seva intimitat, quan per tota la ciutat ressonen altaveus amb una veu recitant verses del Cora.
Lògicament un dels aspectes que més ens ha cridat l'atenció i que esdevé un abisme entre les dues cultures és la figura de la dona. Poques són les dones que es veuen als carrers, restaurants o botigues, i les que ho fan van cobertes fins als ulls amb el burqa, però només quan es troben a les proximitats del seu barri. Quan es casen certament perden gran part de la seva llibertat i passen a ser pràcticament propietat de la família dels seus marits. Des de llavors viuen a la casa de la família d'ell i fan totes les funcions de servei a tots els membres. Necessiten permís masculí per fer qualsevol cosa: dels pares quan son solteres, dels marits o germans del marit quan es casen, i fins i tot dels seus fills quan son mares.
Des del primer dia vam veure com algun dels homes de la casa ens acompanyava a tot arreu en qualsevol activitat, mentre que les dones en contra de la seva voluntat ens esperaven a casa. Disgustats per això, en forma de preguntes innocents a vegades o directes i dures a segons qui, hem pogut parlar del tema amb algunes dones i també algun dels homes.
El fet és que a la pràctica elles accepten de bastant bon grat la seva condició. D'alguna manera saben que han perdut la seva llibertat, jo diria també la seva integritat com a persona, però se saben part d'una societat i cultura determinades amb totes les seves conseqüències i el seu paper és una de les coses amb les que han de viure. Per això em tracten amb admiració, sorpresa i sana enveja com a exemple de dona occidental independent i els explico com el paper social i econòmic de les dones a Europa ha evolucionat al llarg de la història, els motius i les conseqüències, i junts veiem com aquest canvi és molt probable que es doni també en la seva cultura... molt lentament en les pròximes generacions.
De tota manera la seva vida quotidiana no és certament una horrible presó, sinó que formen boniques comunitats de dones en la intimitat que cooperen entre si i en les parelles més joves fins i tot es veu com ells comencen a ajudar (minimament) a la cuina o a prendre decisions més consensuades.
Al cap i a la fi tampoc nosaltres podem apuntar amb el dit acusador quan al nostre país encara les dones cobren salaris més baixos i encara es respiren restes de masclisme ranci, per no parlar de les vergonyoses dades de violència domèstica.
Durant aquests dies hem pogut compartir una estoneta amb cada membre de l'extensa família, veïns, avis, cosins, amics propers i llunyans... i un gran nombre de persones que s'han apropat a la casa només per coneix-se'ns. Hem jugat amb els petits a cricket, hem ballat i cantat cançons típiques, hem après bastants paraules en bengali, ens han vestit amb els millors teixits tradicionals, hem jugat a jocs casolans, i fins i tot un dia vam cuinar per ells un plat de pasta italiana a la seva rudimentària cuina on van poder veure al David participant i algun home més es va afegir a l'activitat.
Hem passat llargues estones xerrant i observant els "estranys objectes" de les nostres motxilles a la llum de les espelmes durant els diaris talls d'electricitat i també sentint atents la història d'aquest país de la mà del més veterà de la família. Hem estat nit i dia envoltats per l'enorme calidesa d'aquestes persones que ens han abraçat, agafat la mà mentre caminàvem o acariciat els cabells mentre parlàvem, fins al punt de sobrepassar a vegades els nostres límits de contacte físic o necessitat d'intimitat. Ens han omplert també de regals que hem hagut d'acceptar sense lloc a negatives, tot i ser una família tan humil que realment no se'ls podia permetre.
El moment del nostre comiat final va ser especialment emotiu i tots junts ens vam abraçar i vam tararejar les notes de la cançó "Es l'hora dels adeus...". Entre llàgrimes es van acomiadar de nosaltres fent-nos saber que a partir d'ara teníem també una família a Bangladesh que ens esperava en la nostra pròxima visita, que érem els seus fills i germans. Ens van deixar com a últim regal la sensació potent d'haver rebut amor i hospitalitat pura d'unes persones desconegudes i desinteressades quan vam marxar aquella nit, desprès de sis nits, en un autobús en direcció a la capital, Dhaka.
A Dhaka només hem passat dos dies barrejant-nos amb els més de 20 milions de persones que omplen cada racó de la ciutat, circulant per carrers embossats de rickshaws, i hem aprofitat per visitar el fantàstic museu de la Guerra de Liberació que explica i mostra de manera molt gràfica la història d'aquest país i les atrocitats de la guerra, amb fotografies colpidores de víctimes, refugiats, etc...Com sol passar en aquest tipus d'escenaris, a Dhaka es veuen les dues cares de la moneda: la més absoluta pobresa i misèria conviu amb les noves construccions que intenten donar modernitat a una capital en ràpid desenvolupament, a les portes de l'impressionant hotel Sheraton desenes de nens, mutilats i persones majors coberts de brutícia pidolen i malviuen en una lluita diària de supervivència.
Passejant per l'animat ambient del port de Dhaka decidim canviar els nostres plans i agafar al dia següent un vaixell de principis de segle XX que ens portarà riu avall fins a la petita ciutat de Khulna, porta d'entrada al meravellós bosc de manglars de Sundarbans.

A Bangladesh mai no estaràs sol

Bangladesh és un país relativament petit, però té una població de 146 milions, fet que fa que sigui el país amb més densitat de població del món. Per a nosaltres és un total desconegut i això és el que ens atrau. Només creuar la frontera percebem que en aquest país experimentarem noves sensacions i vivències molt especials.
Aquest és també un dels països amb una de les rentes per càpita més baixes del món. La seva curta historia ha estat des de sempre tacada de sang. Primer va formar part de la immensa India de l'imperi britànic per desprès viure el somni impossible de Jinnah, el Pakistan Oriental: un mateix país dividit en dos territoris separats per més de 1800km amb llengües i cultures diferents. L'any 71, desprès de dues dècades d'opressió i persecució de la cultura Bengali, homes i dones anomenats "freedom fighters" van alçar-se contra el govern per tal d'aconseguir una cosa que mai havien tingut, la llibertat. Una guerra de 9 mesos en la que va participar l'India lluitant també en contra del seu etern enemic va propiciar la independència del nou Bangladesh. A partir d'aquest moment l'incertesa política es va apoderar del país amb dos presidents assassinats consecutivament seguit d'una dictadura militar que va agreujar la precària situació dels seus habitants. L'any 89 van celebrar les primeres eleccions democràtiques, que han portat una certa estabilitat fins al dia d'avui a un país marcat per les grans hambrunes, inundacions i huracans.
Hem creuat el pais de punta a punta en una marató de bus de 26 hores per tal d'arribar a Cox's Bazar, un poble de costa on descobrim la platja més llarga del món: 180km de platja ininterrompuda que uneixen Bangladesh i Myanmar.
A l'arribada ens sorprèn veure les onades que colpegen diàriament aquesta costa tan poc explotada. En pocs dies, gràcies al surf, coneixem al Kamrul i al Farhad de 19 i 12 anys que seran els nostres companys, guies i amics durant tota la nostra estada aqui.
De seguida ens adonem que tant aquest poble com el país en sí són totalment verges al turisme occidental i que la nostra presencia causa gran expectació allà on anem. En tot moment ens trobem rodejats de persones que ens miren atònites, que ens segueixen i que ens interroguen sense pietat. Caminant pel carrer hem de mantenir un ritme constant ja que la més mínima parada provoca una concentració enorme de gent al nostre voltant. La seva única intenció és mirar-nos innocentment però arriba un moment que acaba esgotant la nostra paciència i necessitem refugiar-nos en un lloc o altre. Fins i tot el Kamrul i el Farhad se n'adonen i al cap d'uns dies ells també se'n cansen i intenten explicar a la gent que no som part d'un safari. Els pocs que parlen unes poques paraules d'anglès fan l'esforç de preguntar-nos el nostre país de procedència i el nostre nom, ens donen la mà i amb això se'n van ben contents.
Aquesta expectació arriba fins al punt que un equip de rodatge d'una sèrie de televisió de Bangladesh aprofita per fer que participem en una seqüència que graven a la platja.
La nostra inicial intenció era anar a Sant Martin's, una illa de corall situada davant de la costa de Myanmar, però el monzó ens obliga a canviar de plans ja que la mala mar fa molt perillosa la travessa en vaixell. Així doncs, aprofitem per quedar-nos dues setmanes completes a Cox's Bazar fent surf, bodyboard o skimboard en aquestes revoltoses aigües de la badia de Bengala. Durant aquests dies de descans en que rarament ens trobem tants dies al mateix lloc podem veure en tota dimensió la vida dels pescadors que surten a la mar, arriscant les seves vides; o dels nens que recorren la platja recollint tot tipus de coses per vendre-les posteriorment.
Tots ells evidentment no tenen la oportunitat d'anar a l'escola perquè les seves famílies són pobres. Molts d'ells accepten sense més aquest destí però a d'altres en canvi els agradaria poder anar-hi però és des de casa seva que els obliguen a treballar per portar algun ingrés a la família. El cas del nostre petit amic Hassan no ens va deixar indiferents. Te 12 anys i el seu tiet té un petit negoci, llogant tumbones a la platja. En comptes d'estar a l'escola com li tocaria el fan anar a treballar 11 hores cada dia a canvi de tant sols el seu menjar. Aquesta situació ens ha fet enfadar moltíssim perquè hem intentat convence'l de que és prioritari de que vagi a l'escola però percebem que això serà impossible en un país en que el treball infantil arriba a quotes altíssimes i es necessiten molt més que bones paraules i intencions per canviar les coses.
Cox's Bazar s'ha convertit en pocs anys en un destí turístic pel bengali mitjà. Els divendres i dissabtes s'omple de gent vinguda de tot arreu per banyar-se o simplement passejar per la platja. Un dia coneixem a una parella, en Munna i la Saju, que han vingut per rememorar el viatge clandestí que van fer fa 2 anys abans de contraure matrimoni. Ens trobem molt bé amb ells dos i quedem en trobar-nos a Chittagong, on viuen amb la resta de la seva família, la nostra següent parada.
Els últims dies que estem aqui els aprofitem per anar a fer excursions als voltants. Per ells és un gran orgull passar els dies sencers amb nosaltres: ens fan de guies, d'intèrprets... També coneixem a la família del Kamrul, que ens convida a compartir un sopar a la seva modesta casa. La seva mare i germans despleguen tota la seva hospitalitat cuinant-nos un bon àpat, amb peix, carn i verdures. Per a ells és extraordinari menjar aquests aliments, al ser cars per la seva economia, però ens ho cuinen especialment per nosaltres per tal de demostrar la seva alegria de tenir-nos com a convidats. Fins i tot la germana del Kamrul li regala a la Laura un impressionant vestit bengali que ella mateixa ha bordat a mà.
Ens acomiadem dels nostres amics amb tristesa i certa malenconia però amb el convenciment de que l'estada amb nosaltres tants dies haurà significat tant per a ells com per a nosaltres una gran i enriquidora experiència.